El Corredor Polonès i el seu rock sense límits

Com que els seus discos no han baixat fins ara del notable, potser és una llàstima que la banda d’Ontinyent sempre s’haja pres les coses amb tanta calma: només dos àlbums, un EP i un disc acústic en directe en més de tretze anys de trajectòria. Així doncs, també hem hagut d’esperar tres anys per a la continuació de L’embaràs d’Agnieszka (2010), temps en què han passat moltes coses al si de la banda, com ara reduir la formació a trio. Marc Pérez, cap visible d’una alineació que ara completen Ivan Aliaga i Naxo Arellano, reconeix que, tot i que “des de l’exterior sovint se’ns veu, els grups, com a entitats innòcues a les dinàmiques de grup”, les coses no són tan senzilles, ja que “mantenir un grup de rock alternatiu en els nostres dies i als països mediterranis és tota una aventura”. Una afirmació que emfatitza dient que “i encara més si després d’una gran inversió econòmica i de temps, després d’haver rebut crítiques excel·lents pel disc anterior —i pels directes— i d’haver estat reconeguts fins i tot amb premis, tot i haver fet alguns grans concerts i molts concerts a sales, els programadors de petits i mitjans esdeveniments no han confiat en nosaltres el que esperàvem”.

Potser aquest és el peatge que han de pagar pel fet de no casar-se de manera explícita amb cap estil en voga, ja que El Corredor Polonès beu tant de l’indie rock dels 90 com de l’emocore, l’stoner rock o el pop. I allò que el mercat busca són les fórmules senzilles: “potser també té a veure amb l’aposta desmesurada per altres estils musicals ‘autoanomenats’ més accessibles. Tot plegat ha fet que ens haja costat molt reunir prou recursos per a poder fer realitat un altre disc... i sort que en tenim, del micromecenatge!”.

El cas és que el treball és tan enèrgicament variat que es pot adjudicar la seua dèria eclèctica a la col·lecció de discos que tots tres tenen a casa, on un pot trobar “discos de Nirvana, Foo Fighters o Queens Of The Stone Age, però també de Korn, Mudwayne o Slipknot, i molt més lluny i dispars, com ara Marcus Miller, Chemical Brothers o Norah Jones”. El resultat d’aquesta síntesi busca ser “rock amb majúscules i llums de neó”, ens diu Marc.

I és que Fenòmens tangibles busca, segons la retòrica promocional de la mateixa banda, la cruesa dels discos dels anys 90 amb què ells han crescut, alguns dels quals són fruit innegable d’una època en què el caràcter salvatge de les guitarres fins i tot era cercat per les grans companyies multinacionals com a manera de revestir-se de pedigrí alternatiu. Pérez diu que això ja no s’estila, perquè “una clara tendència des del començament del 2000 ha estat el so net, sense les brutedats típiques de discos com In Utero, de Nirvana. A més d’un excés de quantitzacions i postafinacions que acaben matant l’espontaneïtat i la puresa del rock i de les cançons en general”. Així doncs, una vegada més a contracorrent, els d’Ontinyent hi han volgut “donar aquest toc més cru, més directe i més imperfecte”, encara que les noves fornades de bandes tornen a apostar per aquelles rugositats, ja que “les tendències actuals tornen cap ací, i fins i tot hi ha grups que des dels anys 90 no han canviat la seua manera de ser impurs”.

"Sort que en tenim, del micromecenatge!”.

De fet, un grup que s’atreveix a fer versions de Los Planetas i d’Ovidi Montllor en el mateix àlbum, i que no fa el ridícul (la versió de Desaparecer dels primers és encomiable, però la d’El ball del segon és magistral), mai no pot ser una banda vulgar: “Les influències del grup no es limiten al rock ianqui i anglés dels 90; la música i l’art en general ens influeixen. Pel que fa a la versió de Los Planetas, ja fa un grapat d’anys que la tocàvem en directe i ens semblava que tocava incloure-la, finalment, en aquest disc. Estilísticament parlant, no estem tan lluny d’ells com sembla”, diu Pérez, que també ha posat el seu granet de sorra en l’any Estellés amb l’adaptació del seu poema per via del filtre sonor de Montllor, ja que “la metàfora i la ironia pròpia de tots dos, d’Ovidi i d’Estellés, està molt present en les nostres cançons”.

La banda espera superar els entrebancs propis d’una formació que té a Ontinyent les arrels i que, a més de lluitar contra la distància que sempre imposa el fet d’operar tan lluny de les grans ciutats del país, s’ha de veure de tant en tant, ja que els membres del grup viuen a més de 600 quilòmetres els uns dels altres. Malgrat la distància, ara mateix miren de completar l’agenda per a poder presentar-lo en directe: “en l’àmbit d’acceptació musical estem en un context no gaire obert a sortir de la música accessible. De fet, a escala de programació de festivals, els grups de rock alternatiu sempre ens situem en el moment previ al gran boom o, fins i tot, no hi comptem per a aquests festivals, llevat que siga un festival específic de rock alternatiu. Això diu molt de la situació”.

Però aquesta reflexió no vol dir que ells siguen dels que s’estimen més fer de víctimes. Marc Pérez reconeix que “potser ens equivoquem en pensar que això sempre és així i que no hi ha públic ni escena”, perquè si una cosa és ara mateix irrebatible és que “bé que es fan festivals de rock alternatiu de grups internacionals a València i Barcelona, i no tarden gaire a esgotar-se les entrades”, així que “potser el que fa falta és que aquest públic es lleve els prejudicis i òbriga la ment i les orelles al producte de la terra. Però això també és una faena que encara han de fer crítics, premsa i programadors”.

Si vostés són dels que no entenen en prejudicis, la millor cosa que poden fer és donar una oportunitat a Fenòmens tangibles. Dubtem que se’n penedisquen.