Galeries d’art, una finestra més enllà de la crisi

A les darreries del mes de setembre passat les galeries valencianes celebraven la primera edició d’“Abierto Valencia” promogut per LaVAC, l’associació que aglutina els espais d’art contemporani del País Valencià. Un projecte embrionari que obria la temporada artística i que pretén dinamitzar i donar oxigen a un sector com les galeries d’art i el paper que fan en l’entramat cultural de la ciutat. Sacsejat per la crisi, aquest segment cultural ha vist desaparéixer en els últims anys alguns dels referents històrics pel que fa a les galeries d’art contemporani de València.

“Vivim un moment difícil”, assenyala Olga Adelantado, directora de la galeria Luis Adelantado i presidenta de LaVAC. Des de fa tres anys dirigeix aquesta galeria capdavantera que va fundar el seu pare, Luis Adelantado —ara al capdavant del projecte germà, la galeria Adelantado de Mèxic—, i que ha passat a ser el seu objectiu principal després d’una primera etapa com a creadora. “Malgrat el moment de dificultat —diu Olga Adelantado—, hem de dir que és també un moment molt productiu a escala creativa, perquè aquesta situació de crisi ha generat més professionalització i més rigor pel que fa als programes de les galeries per a mantindre uns estàndards de qualitat”. Respecte d’altres èpoques passades pensa que “la diferència rau en el fet que llavors els espais públics i privats treballaven més estretament i ara la relació amb les institucions és molt escassa, tot i que des de l’associació de galeries la nostra intenció és reactivar-la i col·laborar, sempre des del rigor i des de la professionalitat, amb l’Administració”.

Al barri de Russafa, en un antic magatzem, hi ha Espai Tactel, una de les noves galeries desembarcades en el mapa expositiu de la ciutat. Ismael Chapazz i Juanma Menero, dos dissenyadors, van decidir fa dos anys eixamplar el seu horitzó professional creant un espai que donara veu a propostes excitants i creatives prenent com a referència les últimes tendències. “És un moment dur per a tot el món”, diu Ismael. A la crisi, hi afig altres factors negatius com “la brutal i abjecta pujada de l’IVA o el desinterés general”. “Per a gent jove com nosaltres és molt dur enfrontar-se a una societat que ha estat apartada de l’art contemporani”, diu Ismael. Les seues crítiques també van dirigides a l’Administració i a la gestió cultural administrativa: “Les galeries d’art contemporani fem una tasca docent, perquè fa més d’una dècada que els espais institucionals estan sumits en una profunda letargia de la qual dubte que es puguen despertar”, assenyala Ismael.

Elena Battaglia, suïssa de naixement i de cultura italiana, està al capdavant de la galeria Kessler-Battaglia, un espai expositiu creat per la seua mare, l’artista Ursula Kessler, i que ha passat a dirigir des de fa un any. “Hui en dia mantindre una galeria no és rendible per a quasi ningú, perquè l’esforç econòmic que suposa tindre oberta una galeria no es compensa amb les vendes, que en aquests moments són escassíssimes”, diu Elena. Un esforç, a parer seu, que també acaba pesant sobre els mateixos creadors. “Moltes vegades ens trobem amb joves artistes que han de fer una inversió important, no solament de faena i de temps, sinó també econòmica, i és clar, això no s’ho poden permetre tots”. Aquests dies la galeria exposa l’obra de l’artista Isbel Messeguer, que presenta el seu gabinet de secrets i obsessions. “Malgrat tos els obstacles, cal continuar treballant i apostant pels artistes locals i col·laborar en la seua projecció”, comenta la galerista.

Fundada per Miguel Agraït i Amparo Zaragozà el 1972, la galeria Punto és l’exemple supervivent del teixit d’espais que, igual que Prometeu, van portar el foc revelador de l’art contemporani a la societat valenciana. Noms com Galeria Val i 30, Espai Lucas, als quals se sumaran Tomas March, Temple, Fandos i Leonarte, La Charpa o Valle Ortí, entre altres, testimonien aquest paisatge en ebullició i hui desaparegut. La galeria Punto servirà de punt de trobada entre creadors i professionals de tots els àmbits, mentre els noms de Joan Miró, Valerio Adami, Antoni Tàpies o Eduardo Chillida fan l’ullet des dels seus grans vitralls al vianant que transita per l’avinguda de Baró de Càrcer. “En altres èpoques hi havia una sèrie de galeries que treballaven molt bé, perquè hi havia un mercat emergent que s’anava consolidant”, assenyala Amparo Agraït. Amb el seu germà Nacho, s’ocupa d’aquest espai històric que durant molt anys va dirigir el seu pare, el galerista Miguel Agraït. “Ningú nega que el moment actual és difícil, per això cal, si vols, més esforç, però ja hem passat altres períodes de crisi i hem continuat treballant”, diu Amparo. I assenyala: “Ara estem en un moment en què els museus, els espais institucionals… no tenen pressupost, per això des de les galeries hem d’oferir propostes, alternatives, malgrat les dificultats, que actuen d’estímul i d’agitació en el panorama cultural”.

“El moment és molt paradoxal, perquè mai no hi havia hagut tants pocs diners i, d’altra banda, una oferta cultural tan variada”, diu Juan Pedro Font de Mora, de la galeria Railowsky. Tot combinant llibreria i fotogaleria, Railowsky ha esdevingut un refugi per a col·leccionistes, simpatitzants i adeptes a la fotografia. “Les empreses privades que des de fa anys ens dediquem a la gestió cultural per la nostra pròpia i necessària filosofia austera, hem notat menys els efectes de la crisi que els espais institucionals”, diu Juan Pedro. “Sí que és cert que hem hagut de reduir el nostre calendari d’exposicions i, d’altra banda, allargar aquestes exposicions”, diu Juan Pedro. “Les galeries d’art passen per una gran crisi, en part a causa de la invasió del món digital i en part per la falta de diners. La classe mitjana ja no és tan mitjana i l’alta burgesia, la poca que fa una aposta per la cultura a València, té por, i, lògicament, si no hi ha ingressos, no podem avançar”, comenta. “D’altra banda, molts artistes han decidit treballar per lliure, sense intermediaris, i això suposa un perjudici per a les galeries, que sempre han fet una funció de difusió i visibilitat dels creadors, a més de descobrir nous valors”, assenyala Juan Pedro Font de Mora. “De totes maneres —comenta—, cal felicitar aquesta gent jove que, en barris com Russafa, s’hi arrisca, no sé si infosos per un esperit romàntic, i que davant d’un horitzó tan poc gratificant, probablement s’han dit ‘Almenys fem allò que ens agrada’”.

Des de l’any 2007 la galeria Mr. Pink treballa com un gran mirador obert, un espai plural que vol servir de plataforma per als creadors visuals i per a diferents disciplines artístiques: fotografia, il·lustració, còmic, videocreació o propostes sorgides de l’anomenat street-art són algunes de les ofertes que han acollit. “Per descomptat que la crisi afecta el nostre sector; en el nostre cas podríem dir que quasi no hem conegut una altra època, de manera que hem tractat d’adaptar-nos a una situació que des del començament no ha estat fàcil”, diu Maria Tinoco, directora de la galeria. “No pense que en altres èpoques el pes de les galeries fóra més important o decisiu a la ciutat; allò que s’ha transformat i ha canviat, entre altres coses, és el concepte de galerista; em sembla que, més que les galeries, els que tenien més “pes” eren determinats galeristes, però això afortunadament està canviant”, assenyala. “En aquests darrers temps veiem una nova onada de galeries amb un concepte més fresc i arriscat, cosa que no vol dir menys rigor i serietat, que omplin un buit en el panorama valencià que era necessari. Pense que això ha fet que les galeries es dinamitzen i siguen més accessibles a tot tipus de públic”, diu Maria Tinoco.