Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

“M’agrada el disseny que fa cosquerelles als ulls”

Baptiste Pons (Gandia, 1981) és un dels membres destacats de la nova generació de dissenyadors valencians que han projectat un aire fresc i renovador al panorama gràfic

El dissenyador Baptiste Pons.
El dissenyador Baptiste Pons.

“Supose que l’interés per aquest ofici em ve de família, perquè quan era xicotet passava molt de temps al taller de retolació de mon pare, a Bellreguard”, diu Baptiste Pons. A l’empresa familiar especialitzada en rètols, pancartes, impressions gràfiques, el futur dissenyador gràfic va fer les primeres pràctiques. “M’entretenia fent collages amb els retalls dels vinils que sobraven, amb els catàlegs, fins que em van deixar trastejar amb l’ordinador”. En aquest aprenentatge arxiva el seu àlbum i les primeres empremtes de disseny. “Recorde un cendrer de Cinzano del meu iaio, també el rètol de la pastisseria Ramiro, de Gandia (on hi havia un forner traient pa del forat de la R) i les bosses de creïlles fregides Lolita, que jo crec que encara són iguals com fa 20 anys” .

Des de fa quasi una dècada exerceix aquest ofici, dividit entre la faena diària a l’estudi del dissenyador Pepe Gimeno i els encàrrecs de freelance. “Per a mi el disseny gràfic és una eina que ajuda persones, empreses i institucions a comunicar correctament els seus missatges i a projectar una imatge coordinada i coherent amb els seus objectius”, diu Pons. Una faena que, a parer seu, tracta fonamentalment de “solucionar problemes de comunicació gràfica”. “Té una doble funció: informativa, però també persuasiva”, explica Pons. I aclareix sobre la seua relació amb altres disciplines pròximes: “Molta gent creu que aquesta activitat és com la decoració, la moda o l’art, però no és del tot cert. El disseny comparteix llenguatges, metodologies i tècniques amb algunes d’aquestes disciplines, però el propòsit final és més racional, funcional i calculat”.

Cartell per a un concert. ampliar foto
Cartell per a un concert.

Baptiste Pons forma part de la generació que s’ha vist agitada i, d’altra banda, estimulada per la irrupció dels exèrcits successius de noves tecnologies. “El fet que quasi tots els dissenyadors del món fem servir les mateixes eines electròniques provoca una certa uniformitat en els resultats, això és clar, però no és una cosa que em preocupe excessivament”. Més enllà d’aquesta estandardització o facilitat tecnològica hi assenyala altres riscos. “El que no m’agrada és l’obsessió d’alguns per estar sempre actualitzats, l’adoració de la màquina, que la tecnologia es convertisca en una finalitat per si mateix, i no en un mitjà per a aconseguir un producte o un servei que aporte valor real”. I apunta: “A la fi el que importa són les idees que tingues i com les executes i no quin ordinador o quina tauleta faces servir”.

Probablement com a equilibri i contrapès d’aquest imperi tecnològic, diu que actualment passa per una època de retrobament amb pràctiques més artesanals. “Últimament m’he distanciat un poc de l’ordinador, perquè he tornat a valorar el plaer de fer coses a mà. Em relaxa molt i em motiva especialment fer cal·ligrafia. Fa poc he assistit a un parell de classes de cal·ligrafia (pinzell i ploma) i la practique sempre que puc”.

Assenyala la curiositat i la passió com a manaments imprescindibles a l’hora de practicar la faena. “Són dues característiques absolutament necessàries; si no et genera curiositat alguna cosa, mai no podrà arribar a apassionar-te quan la descobrisques o quan l’entengues”. I puntualitza: “El talent és un altre tema. No sé si és cert que hi ha gent que naix amb talent, però el que tinc clar és que la perícia en disseny, com en qualsevol altre ofici, només s’aconsegueix practicant-la moltes i moltes hores. És a dir, passió i curiositat sí, però també paciència i constància”.

Imatge gràfica per al Tio de la Porra. ampliar foto
Imatge gràfica per al Tio de la Porra.

Per raons de mercat, competitivitat o els efectes de la crisi, la diversitat disciplinària s’ha instal·lat en molts estudis de disseny. “No és el meu cas —diu Pons—, estic prou especialitzat dins del disseny gràfic”. D’altra banda —continua—, sembla lògic que s’impose la multidisciplinarietat, perquè com més camps d’activitat conegues, més varietat de treballs podràs resoldre”. Una diversitat que comporta, a parer seu, altres problemes. “Acabes sabent una miqueta de tot —diu Baptiste—, però no hi ha res que controles de veritat; a més, per a poder atendre molts tipus de treballs cal una estructura molt àmplia que és difícil de mantenir”. I puntualitza: “Molts pocs estudis són bons en diferents camps del disseny. Jo crec que la situació ideal és ser especialista en dues o tres coses més o menys concretes i, a banda, conéixer la resta de camps com més millor, de manera que, quan t’arribe un encàrrec relacionat amb una disciplina que no domines, pugues comunicar-te de manera fluïda amb el client i col·laborar amb algun especialista, il·lustrador, fotògraf, etc”.

S’autodefineix com “un talibà de l’ortografia”. “Quan veig una errada greu en un cartell o una senyalització se m’encén la sang, i encara més si l’emissor és una entitat pública. Pel carrer es veuen errades imperdonables. Quant al vessant purament gràfic, odie els textos que no es poden llegir, bé perquè són massa xicotets per a la distància a què han de ser llegits, bé perquè van acompanyats de tanta morralla al voltant que no saps ni per on agafar-los”. Pel que fa al seu disseny reconeix l’aprenentatge d’una “base conceptual i compositiva molt forta” a què s’ha sumat “una faena més expressiva, més ‘vistosa’, de vegades en la frontera entre disseny i il·lustració”. I resumeix: “Es pot dir que estic a mig camí entre el disseny del menys és més, el de la forma segueix la funció i un disseny més festiu i desimbolt, el que simplement et fa cosquerelles als ulls”.

Sobre les escoles i l’ensenyament del disseny és partidari d’una pedagogia “que ensenye a pensar críticament, a plantejar sempre camins alternatius i a fomentar de veritat el pensament lateral. És a dir, creativitat en majúscules”. I assenyala quant a les carències: “A les escoles de disseny trobe a faltar un mètode formal i sistemàtic que ajude els estudiants a anar més enllà de considerar uns fets concrets d’una manera determinada, a causa de la tendència natural del nostre cervell a l’estancament mental. És una qüestió biològica, però està demostrat que la creativitat es pot conrear”.

Disseny de logotip. ampliar foto
Disseny de logotip.

Reconeix les contradiccions d’un ofici com el del dissenyador i d’una disciplina com la del disseny. “Es considera que ser dissenyador és cool, però a l’hora de la veritat està molt poc valorat, tant socialment com econòmicament”. “El col·lectiu —diu Pons— té una assignatura pendent des de fa molt de temps, i és que s’entenga i es valore el que fem, que és molt més important i seriós del que la majoria de persones es pensa”. I apunta una idea: “ No sé, podríem inventar-nos un reality de televisió en què es presenten els processos i la metodologia de la nostra faena al gran públic. Als cuiners els ha funcionat, no?”.

Pensa que el futur dels grafistes té més forma de pantalla que no de paper. “De tota manera, més enllà del format final, el repte raurà a centrar l’atenció en la disposició dels continguts i en l’adaptabilitat a diferents suports. És a dir, hem de pensar en dissenys més oberts i accessibles, dissenys líquids, que puguen canviar i adaptar-se segons uns factors determinats”. I no es cansa de declarar el seu amor i seducció per la cal·ligrafia. “Em fascina el fet que d’una mateixa mà puguen sorgir formes tan diferents simplement canviant l’eina d’escriptura o l’angle i la rapidesa del traç”.