A la recerca dels orígens

Per entendre una mica l’aversió crònica que, durant el segle XX, ha tingut l’art d’avantguarda cap a l’art tradicional, cal tenir en compte l’odi visceral que va fomentar, gairebé sempre, el segon cap al primer, en una batalla campal que acabaria en un distanciament i un menyspreu absoluts i, com a conseqüència, en una total i recíproca desinformació de l’un envers l’altre. Potser només el surrealisme, amb el component que tenia de provocació fins i tot a la mateixa avantguarda, establiria un pont amb la tradició vindicant autors com ara Gustave Moreau, orientalista, simbolista i decadent a ultrança, o Modest Urgell, evocat tothora per Salvador Dalí i que influiria també Joan Miró i els seus blaus estelats.

Sovint, en l’art contemporani, el fet de mirar enrere es veu com una amenaça que pot acabar entelant la vigència de la creació del present. I és que, de fet, cal saber mirar el passat i no caure en la trampa perillosa de la nostàlgia o l’anacronisme fora de lloc. Bona part de la producció de Perejaume gira entorn d’aquesta premissa, amb una pila de referències, a vegades ben explícites. Però l’artista de Sant Pol de Mar no va a buscar els llocs més comuns de la història de l’art, com Leonardo, Poussin, Velázquez, Zurbarán, Courbet o Delacroix, com han fet d’altres, sinó que dialoga amb uns noms molt més discrets que li són propers, com alguns paisatgistes catalans a cavall del segle XIX al XX o autors desconeguts d’àmbit purament local.

La mostra segueix el fil

L’exposició Nocturn diürn, Sant Pol de Mar. 1911-1980, que presenta la Fundació Palau a Caldetes bo i celebrant el seu desè aniversari, està dedicada a aquests artistes menors que van influir el Perejaume jove i, d’altra banda, també és una continuació de la gran retrospectiva que ell mateix es va muntar a la Pedrera fa dos anys. En aquesta ocasió, però, la iniciativa assoleix un grau d’humilitat i autenticitat que supera l’anterior, tant pel lloc on se celebra com pel tema que aborda. És un viatge als orígens, però no s’hi ha inclòs de manera explícita cap obra pròpia i l’autor s’ha situat rere el nom literari de maniobrer, malgrat que hi estigui quintaessenciat tota l’estona, tant de nit com de dia, els dos àmbits en què s’ha dividit finalment l’exposició. Perejaume, tal qual, només apareix una mica d’esquitllada, amb cabellera neta i camisa blanca de mànigues bufades, en la filmació del 1980 que tanca el recorregut i que documenta dues accions-homenatge a un d’aquests creadors locals, de geni innat i transparència absoluta.

Passada la nit, i el dia, quan deixem les sales temporals de la fundació, travessem de manera obligada per l’espai dedicat a Josep Palau i Fabre i els seus amics, i és allà on topem de ple amb l’obra de Perejaume, a qui el poeta alquimista col·leccionava amb primor, juntament amb Picasso, Barceló o Yagües.

I llavors, com en un flashback cinematogràfic, torna a aparèixer radiant tot allò que acabem de deixar enrere: els pallassos llunàtics de l’aragonès Segundo de Chomón, pioner del cinema fantasiós i col·laborador de Georges Méliès; el dibuix primmirat i l’estimació panteista pel paisatge de l’antic mestre del poble, Miquel Campeny; les crostes de rocalla o suro i les marines pastoses, les llunes i els capvespres espectrals de Nicolau Raurich i els seus seguidors santpolencs: Joaquim Pou i Benet Martorell, posseïdors del secret del mestre de com pintar bé la nit en ple dia; o els quadrets naïfs i puntillistes de l’Avi Vila —paleta de l’arquitecte municipal Ignasi Mas i Morell—, que evoquen el trencadís modernista de tants edificis del Maresme i, alhora, el confeti dels carnavals i les festes majors o les catifes florides del Corpus que el mateix Perejaume va recrear el 1980 per lloar Vila —seguint al peu de la lletra els seus dibuixos— amb l’ajuda popular. I, abans de sortir i passejar per l’esplèndid parc Muntanyà que envolta l’edifici palauenc, per cloure el cicle podem tornar a fer una volta ràpida, posats ja en antecedents, i rellegir la cua del dictat del maniobrer, que enceta l’acte: “Gràcies, quadres, gràcies”.

La mostra segueix el fil de la retrospectiva de la Pedrera, però amb humilitat i autenticitat