“El circ català ja comença a interessar a fora”

Jordi Gaspar (Caldes de Montbui, 1977) porta a la motxilla dues edicions com a director artístic del festival Trapezi de Reus, la Fira de Circ de Catalunya. Va agafar-ne les regnes quan, després de 15 anys al capdavant de la fira, els seus fundadors, Bet Miralta i Jordi Aspa, de la companyia Escarlata Circus, se’n van desvincular. El repte ha sigut gran: el Trapezi va guanyar el Premi Nacional de Circ del 2012 que atorga el Ministeri de Cultura. Però tot i el reconeixement, paradoxalment Gaspar s’ha trobat un camí ple d’entrebancs: va haver de tancar a corre-cuita la programació de la darrera edició del festival, que es va cloure diumenge passat, per l’absència d’un pressupost ferm fins poques setmanes abans de la inauguració. A més, dos manifestos han envoltat la Fira. Un de l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC) i l’altre signat per una cinquantena de personalitats de les arts escèniques i polítics, tots ells carregant contra les administracions i demanant un compromís ferm amb el futur del festival.

Malgrat tot, Gaspar es mostra il·lusionat. Alhora, reflexiona sobre la professió reivindicant més escoles, propostes de circ contemporani arriscades i un replantejament de les subvencions.

Pregunta. Quin paper té Trapezi dins el món del circ?

Resposta. Ha sigut un lloc on emmirallar-se amb propostes de l’estranger per saber què s’està fent a fora i, alhora, una vitrina del que es fa aquí. La gent encara pensa amb carpes i lleons, però l’antiga direcció del festival ja tenia clar que s’havia d’apostar per un nou tipus de circ que s’està fent i encara no es coneix. Per això el Trapezi és ara una referència, perquè arrisca programant.

P. Com és aquest nou circ?

R. Va més enllà de la proesa tècnica, d’una exhibició de competició per veure qui és més alt i més fort, com en el circ tradicional. Va emmarcat en la mateixa personalitat de l’artista. S’intenta que tothom pugui expressar els seus sentiments, les seves vivències; a vegades és profund i, a vegades, estètic, però parteix molt de l’interior, de voler comunicar. Es trasllada el risc a la presència i al fet escènic. Aquí és on rau el circ contemporani. No deixa de ser una revolució artística, com ha passat en moltes arts; el que passa és que al circ ha arribat més tard.

P. Per què més tard?

R. Hi va haver una gran decadència amb l’arribada de la televisió. La gent es va acostumar a veure coses més espectaculars que no pas en directe i al circ li va costar adaptar-se a aquesta nova modernitat. La revolució del circ va començar als anys setanta. En altres escenes d’Europa està molt concorregut, i aquí hi anem entrant. Però costa més, tenim un país difícil culturalment parlant.

P. Com veu el circ català en relació al de la resta d’Espanya?

R. A Catalunya tenim França molt a prop, per proximitat i perquè mirem sempre de portes enfora i no al melic, i sempre hi ha hagut una tradició de fer companyia. Això ve dels Galindos, Escarlata Circus, Boni Caroli. No podem competir amb França o Brussel·les, però el circ català comença a interessar a l’estranger. Tenim una escola, la Rogelio Rivel, amb components catalans que no estan tornant, es queden a fora perquè el mercat català no pot absorbir aquest tipus de qualitat.

P. Què falla per què no es puguin quedar?

R. Falta circuit, una professionalització més clara. De la Rogelio Rivel cada any surt gent amb bones condicions, i amb la Central del Circ es pot anar engreixant el subsòl. La carpa de circ estable encara no hi és, i costarà. Però moltes vegades comences la casa per la teulada fent grans centres d’exhibició, i l’únic que comportarà és que l’hagis d’omplir amb companyies de fora. Està bé haver començat per una escola, per un centre d’assaig on es creen sinergies. Les elits sempre són piramidals, és molt difícil accedir a l’art escènic. Estem creant estructura, encara molt verge, però és una miniestructura que no existeix a la resta de l’Estat.

P. Com us perjudica la retallada de les subvencions?

R. El panorama està fatal, moltes companyies aturen creacions perquè no hi ha tants ajuts. Cal una revisió: hi ha qui rep molts diners des de fa molts anys. Estan donant grans subvencions a companyies que fan 10 o 15 bolos a l’any. No s’han de crear lobbies.

P. Com encaixa la pluja de manifestos sorgits criticant el Trapezi d’aquest any?

R. Ho comparteixo: formo part de la Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC) des de fa anys. La gent ha patit molt. Què passaria si al festival Temporada Alta o a la Fira de Tàrrega li donessin el pressupost tres setmanes abans de celebrar-se? El Trapezi és al circ el que són aquestes fires.

P. Els teatres encara s’han d’obrir més al circ?

R. A mesura que anem creixent es van veient teatres interessats, com el Principal d’Olot, L’Escorxador de Lleida, Ca l’Estruch a Sabadell...

P. Quines són les mancances del circ que es fa aquí?

R. Fa falta més d’una escola, ara només n’hi ha una, calen titulacions homologades i des de nivells infantils. De moment, aquí el circ és una cosa que et trobes als 22 anys, però aprendre coses a aquesta edat és molt diferent a agafar un nen de vuit.

P. Es pot viure del circ?

R. Sí, o altrament dit, s’hi pot malviure. Quan et fas més gran, si no vas més enllà de la pura física tècnica, s’acaba. El cos té un límit. No és gens fàcil viure’n, però què hi ha de fàcil avui? És una història molt passional.