Un abric de Balenciaga a la plaça de la Reina

La memòria de Juan Andrés Mompó (València, 1947) encara s’excita quan recorda un abric de Balenciaga, aquelles línies i aquells volums arquitectònics que provocaven en passar ohs d’exclamacions i que va veure desaparéixer a l’interior d’un taxi en un cantó de la plaça de la Reina fa cinquanta anys. Mig segle exercint un ofici com el de la moda, que ha vist transformar-se de cap a peus i oscil·lar com les accions de la borsa. “Vaig començar en Estany, un comerç que hi havia al carrer de Moratín i pel qual passava tota la burgesia valenciana a l’hora de triar les teles i els teixits per als seus vestits”, recorda Mompó. La complicitat amb la clientela el va dur a fer els primers dissenys d’aquells vestits de còctel o models per a les nits dels paradors de Falles que la burgesia exhibia amb esplendor provincial i que acabaven materialitzant-se al taller de la modista. “No et penses que els feia molta gràcia, perquè les modistes volien posar la seua marca creativa i allà tenies la clienta donant la llanda amb el meu ‘dibuixet’, com elles deien”, recorda amb un somriure Juan Andrés Mompó.

Una exposició al Palau de la Música, Colgando de un hilo, un títol que al·ludeix a aquest univers fràgil, teixit de somnis i fils, recrea ara la seua relació amb la moda i l’art. Models que formen part d’un espectacle i d’un escenari on es busca l’eternitat a través de l’art d’allò efímer i fugisser. “Alguna vegada se m’ha assenyalat com un artista-modista subratllant aquest aspecte més plàstic de la meua faena, i crec que no és un mal terme per a definir la meua relació amb la moda”, comenta Mompó. “Jo crec —continua— que tinc unes habilitats que he pogut desenvolupar amb el pas del temps i, sobretot, una mena d’olfacte per a saber o intuir per on anava o com respirava la moda, perquè si no haguera sigut així, no hauria pogut mantindrem en aquest món”.

Juan Andrés Mompó passarà del vestit uniforme amb corbata de la botiga de teixits a les camises de colors i als pantalons de vellut que confirmen el traspàs generacional i la voluntat de ruptura. Protagonitza el primer front de modernitat i revolta estètica en la València dels 70 assenyalat per la moda i nous hàbits transgressors. “El primer destí va ser l’illa d’Eivissa que, per a la meua generació en particular, va ser com una mena de viatge iniciàtic i ens va transformar, encara que només fóra d’una manera epidèrmica, i tots acabàrem contaminats per aquest vent llibertari que bufava des de l’illa”.

Ara des del seu taller estudi al carrer del Comte d’Altea, al mig de l’Eixample, amb el so de fons d’una màquina de cosir, s’ho mira tot amb més tranquil·litat, també aquells anys marcats pel culte a l’originalitat. “Me’n vaig anar a Londres enmig de la febre del glam, era l’època de David Bowie, de Roxy Music, de la desmesura i de la disfressa, de viure tots els extrems, i allí em tens, carregat amb totes les coses, com el més modern de la ciutat”. Al començament dels anys setanta el centre històric de València i el barri del Carme com a territori reconquistat s’obrin a una constel·lació de petites botigues de roba d’evocació retro i basars d’artesania i treballs manuals diversos. La botiga El huevo de oro és un dels punts imprescindibles en aquest itinerari que celebra allò que és nou i estrany a la ciutat. “El que més m’agradava era el moment en què arribava l’hora de tancar i ens n’anàvem tots en peregrinació a la botiga de Francis Montesinos a fer la festa”, diu Mompó. “Forme part d’una generació —continua— que va experimentar amb les drogues i a la qual, després, aquestes passarien compte i un cost final molt elevat”.

Continua comprant les edicions franceses d’Elle i de Marie Claire com fa cinquanta anys. “La moda s’ha transformat, ara la gent no vol ser elegant, el que vol ser és eternament jove”, diu. “D’altra banda, llevat d’això que coneguem com a tribus urbanes —aquesta classe jove que fa servir uns signes més extrems, siga pel que fa al pentinat o amb tatuatges decorant-los la pell—, la gent continua vestint més o menys com fa deu anys; vull dir que no hi ha grans canvis o transformacions, com podríem pensar llegint la premsa i les revistes especialitzades”. Un paisatge que ha estat sacsejat per l’entrada de les grans marques low cost. “Al principi em semblava una cosa molt indecent, aquesta manera d’actuar, copiar de manera tan descarada; ara m’ho mire amb menys intransigència i, fins i tot, pense que han col·laborat a elevar el gust de la gent i el nivell del carrer”.

Aquests dies el taller viu la temporada alta de celebracions. L’estudi, a més de taller de costura, fa de dispensari terapèutic segons l’estat anímic de la clientela. El dissenyador, amb la seua col·laboradora i ajudant Lydia, segueix un calendari de proves, de retocs i de correccions. “La crisi ha fet que la gent comence a fugir de tot allò que comporta ostentació, fins i tot ho veu de mal gust”, diu Mompó. “Allò que enteníem fins ara com a luxe està canviant; hi ha el luxe clàssic, el de les marques conegudes, però, d’altra banda, hi ha un corrent que aposta, diguem-ne, per un luxe més íntim”, assenyala. “El luxe com a producte elitista avui està mal vist, per això busca adaptar els seus valors tradicionals fent sorgir un luxe nou, si vols més socialitzat, més sensible, sense perdre el seu paper de creador de somnis, característica que sempre porta en l’ADN”.

Continua pensant que “la moda diu moltes coses de nosaltres”. “Tots nosaltres —assenyala Mompó— som una mena de mitjans de comunicació itinerants per culpa o causa de la moda”. Diu que el fa feliç el reconeixement de les noves generacions. “Aquesta complicitat amb la gent jove que té un blog o una pàgina d’Internet i que em mostra la seua admiració… és molt gratificant que s’identifiquen amb la teua faena, i això, al cap d’anys, és un senyal que ets viu”.

Juan Andrés Mompó. Colgando de un hilo. Palau de la Música. Abril-juliol 2013.