‘Escrache’ i nazisme pur

Aquests dies, l’escrache és un dels temes de debat més socorreguts en la premsa catalana, i en l’espanyola en general, al pas que aquesta pràctica s’ha anat estenent per tota l’esperellingada pell de brau, que en deia el mestre. Ací ha suscitat controvèrsia la qüestió de com ho hauríem de dir, això, en la nostra llengua. Sembla que el terme escrache va sorgir a l’Argentina, per a denominar una acció de protesta en què una multitud s’aglomerava davant del domicili d’un polític corrupte o despòtic per fer-li saber, amb crits, cançons, cartells i pancartes, que n’estaven descontents. Algun expert ha indicat que, al cap i a la fi, això no és més que una esbroncada col·lectiva, cosa que ja fa segles que té nom. Hi ha hagut altres propostes, entre les quals la més folklòrica, fins ara, és dir-ne esquellotada, que era com es deien els rebomboris nocturns que abans muntaven els xicots de la localitat quan una viuda es tornava a casar.

A banda de l’aspecte terminològic, també s’ha debatut el fet en si, per descomptat. La majoria dels opinadors han criticat amb duresa, per exagerada i banalitzadora, l’afirmació de María Dolores de Cospedal, segons la qual l’escrache és “nazisme pur”. El nazisme va ser una cosa molt bèstia: una doctrina que, entre altres coses, institucionalitzà la violència desfermada com a mètode, i que per això va costar la vida de més de 50 milions d’europeus en ben pocs anys. L’escrache és incòmode, sens dubte, per a qui el pateix, però és un gest de disconformitat ciutadana que, mentre no passe de les paraules i les pancartes, no arriba a ser violent.

Que no siga una pràctica tan brutal, ni de lluny, com el nazisme, no vol dir que siga acceptable. Aquest servidor de vostés ha de confessar que l’escrache no li sembla ni moralment defensable ni políticament convenient. No deixa de ser un acte intimidatori, i és potencialment perillós. No es pot dialogar amb una multitud encoleritzada que se sent carregada de raó (i si la té, menys encara). També cal observar que, mentre es discuteix de l’escrache, es deixa de parlar dels motius que l’han provocat, i que poden ser substancials. Comparar les víctimes dels desnonaments i de les estafes amb els nazis o els etarres és pervers, sens dubte, però en triar una forma amenaçadora de protesta, ells mateixos faciliten aquesta tergiversació.

D’altra banda, que no trobe ni acceptable ni convenient aquesta pujada de la temperatura crítica tampoc vol dir que no l’entenga. I tant que s’entén. Precisament perquè s’entén, la major part de la ciutadania no mira del tot amb mals ulls l’escrache, almenys mentre no passe cap desgràcia. No es tracta només de la crisi, o dels centenars de casos de corrupció que cuegen pels tribunals de tot l’estat (per cert, segons un article de EL PAÍS, la nostra benvolguda comunitat se n’emporta la palma, tant en quantitat com en qualitat); es tracta, sobretot, de la immensa poca vergonya amb què les elits extractives –per dir-ho d’alguna manera- d’aquest país es miren les dificultats que ha d’encarar la població, com si elles no formaren part del problema i no hagueren de fer res per a intentar resoldre’l. Això és el que més indigna de tot. La suma de dificultats i d’enrabiament creixents que viu una part cada vegada major de la societat, i d’una classe dirigent que sembla incapaç d’escoltar-la i de fer res d’útil, és un combinat molt explosiu, i l’escrache no deixa de ser un símptoma alarmant.

Potser els desesperats tinguen més disculpa que els fanàtics, però sempre serà una salvatjada

Un amic m’assenyalava la celeritat amb què la nostra dreta s’ha afanyat a demonitzar aquest gest de protesta, quan molts col·lectius d’esquerra han hagut de suportar formes de pressió molt més hostils durant dècades. És clar que una cosa no justifica l’altra, però com a observació és vàlida. Per molt que ens repugne, la intimidació –ja que d’això és tracta- és una arma política més vella que l’anar a peu. El meu amic em posava l’exemple d’algunes clíniques on es practiquen avortaments (del tot legals) i que han hagut de suportar de tot. Però hi ha casos més sagnants. Que ho diguen sinó a la família de Guillem Agulló, que ha hagut de patir 20 anys d’injúries i amenaces pel fet de recordar que el seu fill va ser assassinat per un feixista. O la pila d’escridassades, pallisses i alguna bomba de tant en tant que han sigut el pa de cada dia de la gent que ha volgut viure en valencià en aquest país. Probablement, si l’escrache com a gest protestatari m’inquieta és perquè els valencians sabem massa bé què vol dir la intimidació. Potser els desesperats tinguen més disculpa que els fanàtics, però sempre serà una salvatjada.

Pel que es veu, a València, l’extrema dreta fa anys que està molt indignada. El que sobta és la impunitat amb què ha manifestat fins ara la seua indignació, amb una insistència i una pugnacitat que, cal dir-ho, deixen l’escrache en un joc de xiquets. Si parlem de nazisme pur, comencem per ací.