“Hem perdut la cultura de l’esforç”

El camp crea productes culturals acabats, globals, gairebé perfectes”, escriu amb estructura i rotunditat planianes Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, Lleida, 1943) a La marinada sempre arriba (Columna), records d’infantesa fins als 16 anys, quan arriba a Barcelona amb 600 pessetes i una maleta de cartó blanca a ratlles marrons, i on llaurarà, després d’haver-ho fet als trossos de casa durant dos anys, una brillant carrera de quatre dècades com a periodista fins a dirigir La Vanguardiael 1983. Mudat, amb el mateix regust per les camises de quadres que ja duia de jovenet (“m’agraden, deu ser cosa de la mare”), parla Foix amb veu força baixa en aquests temps d’estridències, herència inconscient d’aquells anys de silencis fruits de la por, la violència, la duresa i la misèria d’un entorn de secà a la vall del Corb que obligava, per exemple, a portar el tronquet de llenya per a l’estufa de l’escola. Impossible que tot plegat no marqui caràcter.

Pregunta. El pare el feia dormir a l’estable perquè a les tres del matí donés de menjar al bestiar; a Barcelona, es posa a estudiar cada nit després de treballar 10 hores; les servituds del camp… Del llibre es desprèn que la vida és també sacrifici, esforç, incomoditat. No semblen valors avui imperants a Catalunya…

Resposta. La societat catalana, com d’altres, s’ha muntat sobre l’esforç i la intel·ligència; el que ha passat és que a Europa hi ha hagut un progrés material extraordinari que ha anat acompanyat, però, d’una disminució dels seus valors clàssics. I a Catalunya això és molt clar.

P. Què s’ha perdut?

R. La cultura de l’esforç. Tot ha anat molt bé molt de temps; tothom té un títol universitari… i, en aquest context, el jovent creu que tot és bufar i fer ampolles. I això s’ha estès a tota la societat. Pensem que res no costa res, que la sanitat o l’ensenyament, que el servei públic, no valen res. Ens falta retrobar valors com el de la paraula donada, com es feia al camp… Ens falta civisme democràtic, si se’m permet dir-ho així: més respecte per l’altre, treballar amb més responsabilitat, tenir més força moral per encarar la vida… La proliferació d’escàndols que veiem té a veure amb aquesta pèrdua de valors. No som millors que els altres.

P. Al pròleg, el poeta Joan Margarit diu que el llibre respira “esperit burgès”.

“Qui ha llegit la Bernat Metge, l’Alcover-Moll i el Coromines no té por de res”

R. Crec que l’esperit burgès no està tan relacionat amb el tenir sinó amb el tarannà, que es construeix a partir del treball i de l’estalvi. Avui ser burgès respon més a la gent a qui li agrada un cert ordre, un ordre mental. Sense ordre no hi ha llibertat.

P. Se sent una mica incòmode, avui, veient com ha canviat tant el món que descriu?

R. No, no, m’ho passo bé mirant-ho. A casa, amb la mare, agafàvem i dèiem: ‘Anem a mirar els trossos’, i ens ho sabíem tot; com s’havien aconseguit i com es treballaven explicava molt de la gent… A la societat d’abans, les diferències estaven molt assumides i sabies que series així i acabaries així… Quan vaig arribar a Barcelona es notava que venia de pagès en tot. Ara, camp i ciutat sabem igual, vestim igual. El problema és el llenguatge, que es perd.

P. En quin sentit?

R. Doncs que hi ha feines i eines que ja no hi són, i amb elles desapareix també un món. I ni TV-3 ajuda al uniformitzar la llengua, es perden la parla de Banyoles i de Tàrrega; també passa en la literatura... Sort que sempre ens quedarà l’Alcover-Moll.

P. La salvació en un llibre.

R. Hi ha tres columnes de la cultura catalana: el diccionari Alcover-Moll, el de Joan Coromines i la Bernat Metge. Sense això, no seríem res. Qui ho ha llegit no té por de res…

P. Parlant de pors, descriu un ambient força violent: per Setmana Santa, a missa es parlava d’“anar a matar jueus”, i es picava amb pedres contra els bancs de fusta, encara avui senyalats. A la processó anaven dos homes armats que vigilaven cada cruïlla. Però també hi ha els morts per la caça, els llamps, la sequera, les gelades… I tot embolcallat amb un silenci que ensordeix.

“Ens falta civisme democràtic: respecte per l’altre, treballar amb responsabilitat...”

R. Era un món sense llibertat, atemorit i que demanava molt autocontrol, un control natural del que feies i deies. Recordo els que tornaven després d’haver estat a la presó franquista represaliats, que ho feien sense fer soroll, incorporant-se a les seves feines en ple silenci.

P. Entre aquests silencis hi ha el de l’estraperlo: mig poble en feia. I no els deixa malament.

R. L’estraperlista era algú que se la jugava, conscient que les coses no anaven bé; però era gent generosa. No en conec cap que no acabés perdent-ho tot. Potser per això els miro amb benvolença.

P. Hi ha un episodi brutal: quan una autoritat del poble dispara a la placa de la plaça de la Revolució. Segueix sense nom 70 anys després. No sé si és una metàfora de la Guerra Civil.

R. Encara avui no hem paït la Guerra Civil. Va partir el país per la meitat i la divisió fou tan profunda... Hi havia tanta por. Però t’havies de sobreposar; el sofriment a la vida hi és, va amb ella... Però la guerra va fer mal. En el periodisme, fins ara no hem descobert Manuel Chaves Nogales, per exemple, perquè a cap dels dos bàndols no va interessar.

P. La marinada... té un estil planià: frases curtes i construccions de tres en tres, rotunditat...

R. M’he fixat en Pla, però també en Verdaguer, és una barreja; són dues persones que revolucionen la llengua. Però també tenia molt al cap Sagarra, sobretot les traduccions de Shakespeare i la seva versió de la Divina Comèdia: em va desarmar l’erudició, la rotunditat... També hi ha la parla de la gent d’allà, que és molt categòrica. Però tot està fet d’impressions, que és el que s’apareix quan la infantesa, l’etapa més important de la vida. Ortega deia que una persona es feia fins als 26 anys; jo, que fins als 30, però és evident que els fonaments del que se serà ja estan posats entre els 12 i els 15...