El rellotge

Tots els metges recomanen fer exercici, és igual que siguin convencionals o naturistes; la cosa és que, si no et bellugues, vol dir que estàs mort, com si tothom hagués acabat en un sofà o un cul de llit fart i borratxo, empatxat de la societat del benestar i ara no tinguéssim cames per arrencar a córrer i fugir de la crisi. Tant hi fa que tinguis mal de cap com que t’hagin sortit morenes, la recepta és sempre la mateixa: “Vostè ha de fer esport. Ja cal que s’hi posi aviat!”.

Ningú no s’escapa d’una taula de gimnàstica i cada cop es veu més gent amb una bossa de gimnàs o embotida amb un xandall. Ja no parlo de qui surt a córrer per la carretera de les Aigües o per la Barceloneta. Aquests ja són semiprofessionals. Jo em refereixo a la gent del carrer. A mi em sembla molt bé que estirin les cames i els surtin unes analítiques sense asteriscs al colesterol ni als triglicèrids a base de suar la cansalada.

M’agraden fins i tot les campanyes que les administracions fan sobre la conveniència de fer esport com a garantia de salut. I dic més: sóc partidari que a les escoles es faci esport de base i no només futbol sala per als nens mentre les nenes juguen a bàsquet o voleibol. Hauríem d’ajudar la mainada que conegués el seu cos, sabés identificar els músculs i controlar el pols, a partir de la pràctica de la natació i l’atletisme.

Asseguren que han disminuït els ingressos als hospitals i que hi ha menys obesitat des que la gent corre poc o molt. Millor. Ja no es tracta només de posar-te guapo, sinó d’estar en forma. Perfecte. Tampoc no m’amoïnen aquells que s’organitzen la vida al voltant de les maratons. Ja s’ho faran. A mi el que m’emprenya de veritat són els que et persegueixen cada dia i et volen fer sentir malament només per no fer la seva teràpia.

Ja estic fart de trobar-me amics i coneguts que tenen el millor entrenador personal del món i et refreguen els seus rècords. La majoria mira el rellotge quan parla, no pas per saber l’hora, sinó per embovar-se amb el seu nou i flamant registre. Qui no té una marca res no val. Aviat en lloc del DNI ens demanaran quant triguem a fer els 20 quilòmetres. I per aquí sí què no passo.

Fa temps que no fumo, cada cop vigilo més amb el menjar, bec d’amagat, faig mitja hora de gimnàstica diària, m’escapo de tant en tant al gimnàs i passejo sovint al costat de molts altres anònims sense rellotge. Així que no m’atabalin més, que ja en tinc prou que em renyi el metge. No vull pas ser un sportman ni tinc cap ganes de córrer precisament quan puc anar a poc a poc. Que cadascú faci la seva. Només faltaria.