T’estime, t’odie, Tintín

“Recorde moltes vesprades amb Tintín; en eixir d’escola anàvem a l’antiga biblioteca de Xàtiva i entre els amics ens repartíem els àlbums de Tintín i Astèrix fins que ens n’expulsaven per no romandre en silenci”, comenta l’ il·lustrador Xavi Sellés. “El que jo no sabia en aquella època —continua Sellés— és que Xàtiva, la meua ciutat, havia quedat per sempre lligada al museu imaginari de Tintín, perquè allí s’havia rodat una part de la pel·lícula Tintín y el misterio de las naranjas azules”.

Aquesta no ha estat l’única connexió valenciana amb el planeta Tintín. A la dècada dels vuitanta un grup de dibuixants valencians reivindiquen l’estètica narrativa del còmic belga en allò que es coneix com “la línia clara”. En aquesta primera divisió de dibuixants hi ha noms com Daniel Torres, Mique Beltrán, Sento Llobell o Micharmut. El dibuixant i Premi Nacional del Còmic per la seua novel·la gràfica Arrugas, Paco Roca, sempre ha declarat la seua devoció pel reporter de Le Petit Vingtième i company de Milú. “Els cigars del faraó va ser, certament, el còmic que més vaig llegir en la meua infància”, diu Paco Roca. Una lectura que a l’últim es va transformar en una experiència decisiva en la seua futura elecció professional. “Per mitjà de les seues pàgines magistrals, en cada una de les lectures, vaig descobrir per què els còmics tenen una lectura màgica: el lector pot avançar pàgina rere pàgina, pot parar-se en una vinyeta i perdre-s’hi i, a continuació, retrocedir, perquè la lectura d’un còmic és infinita i diferent per a cada lector, una cosa així com El libro de arena, de Borges”, assenyala Paco Roca sobre l’experiència interminable que suposa la lectura del còmic.

Mik Baro forma part de l’onada d’il·lustradors valencians que es mouen pels diferents territoris de la il·lustració gràfica i els seus treballs es poden veure tant en el cartell de l’ultima edició del Festival Kafre Teatre de Picassent com en el disseny de la coberta del disc d’una banda de rock. “Mai no he estat, a diferència d’altres companys gràfics, allò que diríem un “tintinòfil”, però he de reconéixer que vaig passar una part de la meua infància i de la preadolescència com altres dibuixants de la meua generació, moltes vesprades hivernals llegint tot aquell maremàgnum d’autors francobelgues que arribaven a les biblioteques públiques”, diu Baro. Admirador de Lucky Luke i Astèrix, “la seua sornegueria va fer que m’inclinara per ells més que no per Tintín”, comenta Baro. “ Si hi ha una cosa que des del primer moment em va atrapar i fascinar de l’obra d’Hergé és la minuciosa tasca de documentació i plasmació de paisatges, escenaris i contextos culturals, tot i que, en un primer moment de lectura, per a mi eren sobretot les clàssiques aventures que passen en paratges remots i que s’obrien davant dels ulls d’un xiquet”, recorda Mik Baro.

Per a la seua aproximació gràfica a l’univers Hergé la il·lustradora Aitana Carrasco Inglés ha fet una relectura de la clàssica parella Tintín i Milú, ara ambientada en una escenografia domèstica i amb gust de retrat vuitcentista. “He de confessar que mai no em vaig llegir un llibre sencer de Tintín”, diu Aitana. “No acabava de caure’m bé el personatge, em semblava massa seriós, li faltava sentit de l’humor, fins i tot el veia una mica repel·lent i cursi”, apunta la il·lustradora i autora infantil a propòsit del personatge creat per Hergé. “Preferia, per contra, el capità Haddock; m’encantava llegir els seus diàlegs quan s’emborratxava o quan la Castafiore li feia aquelles declaracions d’amor”, diu Aitana. “Però, malgrat no llegir els textos, sí que vaig repassar moltes vegades les il·lustracions, que sempre em semblaven fascinants”. També la dissenyadora gràfica Marisa Gallén s’estima més els altres personatges del còmic, com el capità Haddock, al qual ha volgut retre homenatge en el seu disseny. “És el meu preferit, perquè a diferència de Tintín, que trobe massa perfecte, el capità Haddock se’ns apareix i ens mostra totes les seues debilitats, des del seu mal humor perenne fins a la seua afecció per l’alcohol, però sempre exhibint un anima càlida i generosa darrere d’aquestes, diguem-ne, febleses”, apunta Marisa Gallén.

A la dècada dels vuitanta un grup de dibuixants valencians reivindiquen l’estètica del còmic belga en allò de "la línia clara”

Premi al millor fanzine en l’última edició del Saló del Còmic de Barcelona, Esteban Hernández forma part dels dibuixants que han fet amb èxit el pas a la novel·la gràfica i que es distingeix pels seus personatges trets de la vida quotidiana, que ara li han servit per a fer una lectura personal del còmic. “Quan era menut vaig llegir L’estel misteriós, però no puc dir que m’incloga entre els seus fans; segurament ara pot ser un bon moment per a tornar a rellegir-lo”, diu Esteban Hernández. I afig, “Tintín ha aconseguit transformar-se en una icona, com ara Marilyn Monroe o The Beatles”. Aquest aspecte d’icona és el que ha volgut subratllar en el seu treball i homenatge el dissenyador Juanjo G. Oller, de l’estudi Milimbo, taller de creació gràfica i editorial. “Sempre he vist Tintín com una icona plena de força, protagonitzada per aquest reporter que eixia en geografies estranyes i que em va obrir les portes del còmic, de la novel·la gràfica i d’autors com Daniel Torres, Micharmut i d’altres”, diu Juanjo G. Oller.

“Quan vaig començar a llegir Tintín, ja no era un xiquet”, comenta el dibuixat Álvaro Nofuentes. “Aquesta tardança cal situar-la en un primer rebuig, que m’imagine que el deuen haver passat altres xiquets”, diu Álvaro. Un rebuig que, segons ell, no és un cas aïllat, “només cal provar-ho i donar a un xiquet un còmic d’Astèrix, i després oferir-li’n un de Tintín i veure com reacciona”, comenta l’il·lustrador. “L’obra d’Hergé ja no atrau ni estèticament ni temàticament el públic infantil i això és un fet que ni Spielberg pot canviar, cosa que no vol dir que no puga fer que els adults gaudim amb les seues aventures o que els teòrics no puguen escriure llibres tractant de desxifrar els misteris del personatge”, assenyala el dibuixant. “O que els autors no estudiem, emulem, copiem i reciclem una i mil vegades la immensa paleta de recursos que el mestre belga va posar a la nostra disposició.” I afig: “No hi ha Tintín després d’Hergé, però hi ha alguna cosa d’Hergé en cada un de nosaltres”.