La força incontrolable

“L’artista és la força incontrolable: cap ull occidental, després de Van Gogh, no pot mirar un xiprer sense advertir-hi el principi de la flamarada”, escriu George Steiner. És la pulsió, la veu pròpia, el que fa l’artista: aquella energia i obsessió que manté tenaçment, i que intenta projectar, amb els sacrificis més grans, fins al darrer moment. Hi pensava mentre entrevistava Carolina Ferrer i Encarna Sepúlveda: les seues opinions contundents queien una rere l’altra, i d’una manera inesperada, i sense cap recer possible. D’Encarna coneixia les seues geometries, aquelles lluites geomètriques, que em recorden, metafòricament, la desesperació del Laocoont, enganxat en formes i contorsions impossibles. “La batalla geomètrica”, em diu Encarna, i és cert: rere aquells exercicis geomètrics hi ha molt d’esforç i molt de patiment. Antonio Pérez, patriarca de l’art a Conca i bon coneixedor de la seua obra, va escriure sobre ella unes paraules que em semblen plenes de seny: “Cada vegada m’agrada més el treball d’Encarna Sepúlveda, perquè la geometria és allò que hi ha de més intens, allò que produeix més drama: es diu sovint que la geometria és molt cruel i posa a prova la saviesa de l’artista perquè és impossible fer trampes”.

En canvi, de Carolina Ferrer coneixia les seues atmosferes, aquells espais buits, de colors elèctrics, on una silueta humana fita el no-res, com estàtica en un ambient fantasmagòric i hostil. La pintura de Carolina té un punt hopperià, en el sentit de l’absoluta soledat que aclapara els seus personatges: els colors, aquells verds i magentes, són molt seus, un segell que li és característic. Si de lluny veus un quadre on es descobreix una silueta humana sobre un èter fosforescent això és, per força, Carolina Ferrer, com el xiprer flamíger és Van Gogh.

No coneixia cap de les dues personalment, mai no havíem coincidit i, per tant, en els primers moments s’hi va produir el típic tanteig. Encarna i Carolina són parella sentimental, però també comparteixen estudi: un taller al barri de Torrefiel, que fou abans un magatzem agrari. És un espai utilitari, amb claraboies al sostre d’uralita que permeten una bona il·luminació; l’espai està dividit en dos per una cortina blava (que no és res més que una lona de plàstic senzilla de vint metres): a mà dreta Encarna es debat amb les seues formes geomètriques, i a mà esquerra Carolina Ferrer crea les seues atmosferes irreals, amb homes esmaperduts, com enlluernats per aquella llum que prové de no se sap on. Curiosament, totes dues fan en les seues obres un ús abundant del color verd (un verd brillant i cridaner), un recurs cromàtic gens freqüent entre els artistes. Quan els ho pregunte riuen, i Encarna conclou: “Ens contaminem mútuament!”. I Carolina afegeix: “Fa vint anys que pintem juntes, en alguna cosa havíem de coincidir”. Però, de seguida, s’explica: “M’agrada molt el contrast, dur els colors al límit i això és la fluorescència!”.

Només coincideixen en això, pictòricament parlant. Els pregunte si mai han dut a terme alguna obra juntes i em diuen que tan sols un quadre, per a una exposició sobre art i gastronomia: Encarna va fer unes formes geomètriques (que podien simbolitzar les giravoltes d’un estomac humà) i Carolina va pintar unes grans culleres sobrevolant l’escena. El quadre el tenen en l’estudi i me’l mostren: es titula Todo un placer i constitueix la gran excepció. Fa vint anys que pinten juntes però separades, separades per una cortina, construint cadascuna el seu món, la seua manera personalíssima. Inquirisc si pensen que podrien pintar a quatre mans, crear una mena d’equip, com el Crònica o el Realitat, però rebufen i confessen que eixirien espurnes durant l’execució, que això és quasi impossible, que posaria en perill la vida en parella. Aleshores, insistisc si s’ajuden entre elles, si es diuen les coses amb franquesa sobre l’obra d’una i de l’altra: fan que sí i reconeixen que de vegades després d’això vénen unes hores difícils, amb l’orgull una mica trepitjat. És una arma de doble tall, però que, d’altra banda, em diuen, la sinceritat les ha ajudades a créixer. Convinc que no deu ser fàcil, i que això s’esdevé en tots els àmbits de la creació, que els matrimonis d’artistes són difícils, perquè cal saber gestionar els egos, les ambicions, els desitjos més íntims i complexos. Encarna afegeix: “Nosaltres en sabem d’un que era meravellós! Víctor Bastida i Teresa Marín. Pintaven molt bé junts!”.

Carolina i Encarna es conegueren a la Facultat de Belles Arts de València. Encarna, que és uns quants anys més gran i que abans havia tingut un cert recorregut pictòric, amb estada a París inclosa, va exercir una influència poderosa sobre Carolina, fins a l’extrem que aquesta confessa que el seu aprenentatge més important fou conéixer la que ara és la seua companya. Em parlen d’alguns professors de la carrera, com Carlos Plasencia (professor d’Anatomia), o Ramón Puig, que explicava Colorit i que era d’una exigència tal que podia resultar fins i tot traumàtica: “Era dels que pensen que la lletra amb sang entra!”, diu Carolina, “però ens va ensenyar molt sobre el color”. D’aquella promoció, elles dues són les úniques que continuen vivint directament de la pintura, i que continuen lluitant. Els comente que ja tenen el camí fet, que la seua faena és respectada i admirada. Carolina ho nega amb el cap (té els cabells molt rulls, d’un rull leonardià): “La lluita hi és sempre! Sempre lluitant, patint, esforçant-se…; no ho tenim fet, en absolut! Pintar és sacrificar-se, insistir, i creure en el que fas! Però mai no saps si serà!”. Encarna fa que sí amb el cap (té els cabells hirsuts, encrespats, fet que dóna una certa duresa a una cara fina i elegant): “L’art és capriciós!”. Carolina ara punteja: “Ingrat!”. Encarna insisteix en la idea: “Mai no saps què pot ser… De vegades, no depén de tu, sinó de l’atzar! I de saber-te relacionar!”. Carolina hi està d’acord del tot i rebla: “Nosaltres no hem cultivat això! No ens hem relacionat prou, no lliga amb el nostre caràcter”. Aquella allau d’idees a dues bandes em sorprén: els dic que em sobta que pensen tan igualment en tantes coses i facen, en canvi, una pintura tan diferent. Riuen: reconeixen que, en efecte, així és, que opinen igualment, que s’assemblen molt en tot, excepte en la pintura. “Tenim el mateix discurs i pintures allunyades: l’una fa una obra figurativa i l’altra, geomètrica”, resol Encarna.

En l’obra de Carolina Ferrer em crida l’atenció la utilització recurrent de frases i de sentències, que suren en aquelles atmosferes irreals. El que ella anomena “lletrismes” o el seu “glossari d’obsessions”. Algunes són frases de Buero Vallejo, de Vila-Matas, d’escriptors que admira (com ara Kafka, Musil, Borges, Pessoa, Beckett…). Carolina també és una lectora apassionada de Steiner, i del seu mestratge didàctic. “Saps, Martí, envege molt els escriptors! Amb una taula i un ordinador ho tenen tot. En canvi, nosaltres hem de llogar un estudi, trafegar amb els quadres amunt i avall. Saps com pesen? Jo utilitze unes resines per a pintar que m’obliguen a portar màscara, a calçar-me amb botes altes d’aigua, i en aquest estudi hi ha dies que fa tant de fred que hem de portar roba d’esquí! En canvi, l’escriptor, en el seu racó covat, envoltat pels diccionaris, sense cap exigència material… A soles, ell i la seua ment! Quan siga major vull escriure: tinc reservada l’escriptura per a la jubilació!”. Intente fer-li veure que potser no és tan fantàstic com ho pinta però, de seguida, Encarna li dóna la raó i exposa una nova llista de dificultats del dur ofici de pintar, com ara concebre idees i executar-les en aquells llenços enormes. I, curiosament, em quede tot sol argumentant en contra de l’art d’escriure, perquè Jesús Císcar, com és consubstancial en ell, en aquests temes tan prosaics no s’hi fica per res del món i riu per davall del nas.

Siga com vulga, l’artista sempre és esquerp a parlar d’altres artistes, i en aquest cas no és diferent. Quan els pregunte per altres creadors que els han influït, o que pensen que la seua obra és interessant i que cal seguir, es tanquen en banda. Cap d’elles no reconeix un pare pictòric, un model, ni una inspiració iniciàtica i primigènia. Per fi, Encarna admet Jürgen Partenheimer, i poc després Luis Gordillo, que al seu parer ha obert vies noves en l’abstracció. Carolina tampoc no reconeix cap mestratge concret, però em parla de l’admiració que sent per Carmen Calvo, del món fascinant que ha creat, tan personal, sòlid i intransferible, i també de la importància que atorga a l’obra de Jaume Plensa i Juan Muñoz. Després d’insistir-hi una mica, Encarna comenta l’obra d’Elena Asins, de Sergio Barrera i Toño Barreiro. Però poca cosa més: són dures i exigents, gens donades a fer concessions. Amb opinions rotundes, però que estimulen la conversa, una conversa que al cap de poc deriva vers els llibres i, després, vers el cinema i acaba desembocant en les bondats o inconveniències del tuiter. Malgrat la gelor que cau en aquell estudi (i no hem dut roba d’esquí) s’hi està de gust, i l’amistat arrela naturalment. Mire Carolina, amb els seus ulls verds, mig amagats rere unes ulleres amb forma allargada, i intente posar-me en el seu lloc, saber què és el que l’esperona a pintar aquells ambients freds, aquelles estances buides, que qualifique de nòrdiques, però que al mateix temps són tan atraients, magnètiques i enlluernadores. Per un moment em fa la sensació que mai no em deixarà entrar en aquella vertadera estança del seu ésser i que, per dir-ho així, el misteri d’ella (la seua força incontrolable) és el mateix que brolla dels seus personatges.