Capsa Pina

Arribem al carrer de Sant Vicent de l’Alcúdia i estacionem l’automòbil davant de la casa d’Adrià Pina. Per la finestra del primer pis se’l veu traginar, i també hi distingim alguns dels encontorns dels quadres. El cridem des del carrer, per fer-li des d’allí una fotografia, però inútilment. Els veïns passen per davant de nosaltres, indiferents als nostres crits: “Adrià! Adrià!”. Per fi ens resignem i truquem al timbre, com a persones sensates. Ens obri i pugem per l’escala: en el rebedor de la planta baixa hi ha un gran quadre de mans (les mans de sa mare: una obra vertaderament important). Quan arribem a l’estudi la música de la ràdio sona molt alta, “a tota castanya”, ens diu ell. Li expliquem que hem intentat que apareguera a la finestra, però que, és clar, no ens ha sentit. Adrià treballa amb música, amb la sintonia de Radio 3, i va sempre amunt i avall, per això no hi passa mai fred (tot i que l’ambient en aquell pis és gelat). Al pis de baix viu sa mare i ell ocupa la primera planta: ha retornat a l’origen. “En el pis de més amunt vaig pintar el primer quadre: hi he tornat, però he baixat un pis”, diu amb un somriure. Abans, aquell espai diàfan l’ocupava el germà, on tenia el despatx d’arquitectura. Ara és ell qui se’n beneficia, encara que diu que no ha tingut altre remei que regressar, per la crisi, que a tots tenalla, però de manera molt especial els conreadors de l’art.

Per Adrià Pina professe una gran admiració. Indubtablement és el millor pintor de mans del nostre país, i ja fa uns quants anys li vaig dedicar un article en aquestes planes parlant de la seua mestria. Les mans són la part més difícil de pintar del cos humà, tant que alguns pintors, com Piero della Francesca, deixaven aquell tràngol a especialistes (les del retrat del duc d’Urbino de la Pala de Brera són de Pedro Berruguete). Hi ha pintors de mans, com Grunevald, com El Greco, com Watteau (“Les mans de Watteau! Tothom les coneix”, escriuen amb entusiasme els germans Goncourt en el seu inesgotable diari). I Adrià Pina és un d’ells, dels que han fet de la mà un distintiu de la seua faena: mans, com les de la mare, en un llenç de dos metres per dos metres i mig. Adrià Pina no hi dóna molta importància: diu que pinta mans perquè les té davant i perquè li agrada fer-ho. Però aquest tema és present al llarg de la seua trajectòria artística: les seues mans, les dels fills, les del seu germà Vicent, les de la mare…

Al voltant de les mans ha anat pintant instruments, tota mena d’estris i joguets (com ara les seues capses multicolors, tan belles i suggeridores), i que d’alguna manera acompanyen de manera tangencial el tema principal. Les capses d’Adrià són multicolors, amb llapis de totes les mides, fins a aconseguir fer d’aquestes un símbol més. “Fa trenta anys que pinte capses”, resumeix comptant, fent un gest de memòria amb els ulls. “Al començament de fer Belles Arts, vaig començar pintant la capsa de fusta, amb les meues eines de dibuix i de gravat, i des d’aquell moment no he parat”. És una obsessió sorprenent: el llapis i la mà, en un joc constant. De vegades, els llapis prenen vida, són objectes animats que es transsubstancien en cossos. Un llenç de llapis és per força una obra seua: els llapis s’han convertit en un segell adrianenc. “Ara prepare una sèrie que es dirà Capses per a Dalí”. Em mostra un quadre on els llapis es fonen, com si foren els rellotges del pintor de Figueres. “M’interessa molt Dalí, el millor Dalí… M’interessen molt els seus jocs visuals, les seues quimeres, la seua manera”. Per un moment, en l’obra d’Adrià Pina descobrisc alguna cosa daliniana: no solament en la factura pictòrica (la tècnica és impressionant: és un pintor molt tècnic, amb una realització impecable), sinó també pel gust pels jocs, pels trompe l’oeils, per les endevinalles pictòriques… Alguns dels seus quadres són interactius, tenen una botzina, o un ventilador, o una cigarreta que s’encén. En el quadre titulat Mao-meu hi ha un retrat de l’històric dirigent xinés i un joguet de la seua filla que miola quan el prems. També té una obra dedicada a Joan Brossa: les obres d’Adrià s’endinsen de vegades en el surrealisme, en els poemes visuals. “La gent té tendència a furgar amb el ditet els meus quadres: així, amb aquests quadres interactius, els ho faig més fàcil”, s’explica, llevant transcendència a tot plegat i fent amb el dit un moviment com de gratar alguna cosa. Podria ser: però darrere hi ha una provocació, un desig de sorprendre, fins i tot de trencar la rigidesa formal de l’art.

Em mostra la seua darrera gran exposició, dedicada a Marilyn Monroe. Vint llenços, de grans dimensions, cadascun treballat d’una manera diferent (amb pols de marbre, amb pedra tosca, amb oli i argent…). Una feinassa, on es descobreix el seu bon quefer tècnic, l’excel·lència en el dibuix i en la realització. Darrere de tot hi ha Warhol, i aquella icona que ha tingut tant d’èxit (la Marilyn de Warhol). Però particularment m’interessen més les sèries anteriors, fins i tot aquelles d’iniciàtiques que dedicava a denunciar la contaminació, la destrucció del territori o la central nuclear de Cofrents. Li pregunte per què avui en dia no es fa un art més reivindicatiu: “Era l’època, no?”, em contesta una mica a la defensiva. Sí, evidentment, però també aquesta època de crisi i de desnonaments podria tindre’n la translació a l’art, i ningú no sembla fer-hi molt de cas (a excepció, potser, d’Antoni Miró). Adrià Pina riu: “Sí, home, sí… Només faltava això, Martí! Posar-me a fer una pintura reivindicativa! No vendria cap quadre! Ja és prou que sobrevisc!”. Dic que sí, que és clar que cal menjar, però que trobe a faltar aquella pintura i aquell esperit combatiu de les darreries dels anys setanta. Torna a riure i mou el cap significativament (ço és: estàs boig o estaria boig si et fera cas). “Cada vegada és més difícil sobreviure pintant! No hi ha cap ajuda! T’ho has de buscar tot tu… Si no estàs arrimat a algú estàs perdut!”.

Es fa un llarg silenci. La meua proposta sura en l’ambient, en aquell ambient cada vegada més gelat (Jesús colpeja el terra amb els peus per entrar en calentor). Adrià diu encara, amb els ulls ametllats, brillants, molt expressius: “Això em falta! Fotre’ls canya! Garrotades! Garrotades!”. Li dic que sí, que ho trobe a faltar, i insistisc que parle en general. Trau un catàleg de la seua exposició retrospectiva a les drassanes, feta fa un parell d’anys, i busca la fotografia d’un quadre. Me’l mostra triomfant: s’hi veu el dictador Franco, envoltat de quadribarrades, i amb una pinzellada vermella ben ampla a la cara. El títol: Fet l’any 77, amb mala llet. Aquest és el camí que cal recuperar, li dic entusiasmat. Adrià Pina riu i m’explica: “Mon pare era barber, i passava per la barberia tot el poble. Aquest quadre estava a l’entrada de casa, però des de la barberia es podia veure. Una vegada vingué la parella de la Guàrdia Civil i el veren… ‘I aquesta taca roja a la cara de Franco?’, preguntaren emprenyats. ‘No, el meu fill, que li va caure en el darrer moment una gota de pintura! Ja l’esborrarà…’”, Adrià torna a riure davant de l’evocació paterna, i davant d’aquells temps tan plens d’optimisme, de rauxa i de rebel·lia.

Li pregunte per pintors que admira i no vol contestar. “Si dic un nom, quede malament amb la resta”, m’etziba. Per més que hi insistisc no hi ha manera. La capsa Pina es tanca, es posa a la defensiva, per moments em fa la sensació que ja no trauré res més d’ell. “La gent ja no pinta!”, diu de sobte, “tot ho fan per ordinador o fan instal·lacions i coses d’aquestes”. Ara enllesteix la seua pròxima exposició, per a la galeria La Tira de Xàtiva. Intente esbrinar què prepara per a un futur i diu que no ho sap, que ell treballa al dia. “No sé què faré… Fotre canya! Garrotades!”, proposa rient, per seguir-me el joc. Li conteste que sí, que ja estaria bé. Em mira de nou escèpticament, amb una certa tristesa, com qui diu: ‘ai, ja m’agradaria, però com sobreviuré?’. I té raó.

Marxem, però abans li demanem que s’acoste a la finestra. Jesús Ciscar el retracta des del carrer, des del carrer de Sant Vicent de l’Alcúdia. Un artista valencià mirant per la finestra, en la freda, dura i sinistra tardor de l’any 2012.