Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
A MANERA DE TASCÓ

Nadejda Mandelstam: poesia, poder i memòria

Dels vuitanta-un anys de la seua vida, en passà dènou com la dona del més gran poeta rus del segle XX, i quaranta-dos com la seua vídua

He passat els darrers dies amb la traducció de les memòries de Nadejda Mandelstam (Contra tota esperança. Memòries, Quaderns Crema, 2012). Ja n’havia llegit la versió francesa que Maya Minoustchine féu per a Gallimard l’any 1972 (Contre tout espoir. Souvenirs), dos anys després que apareguera el llibre als Estats Units (Hope Against Hope: A Memoir); en català, doncs, ens arriba amb anys de retard, però en els temps que vivim, assetjats per una crisi que s’acarnissa especialment en territoris com el de la cultura o el de l’educació, que un editor publique llibres com aquest, traduït amb un català esplèndid per Jaume Creus, és un regal que mereix l’agraïment dels lectors.

Hi ha pocs llibres de memòries que m’hagen commogut més intensament. Sens dubte, hi ha raons generacionals que ho expliquen. Nadejda, la vídua d’Óssip Mandelstam, sembla endevinar-ho en alguns moments: “Quan veig els llibres dels diversos Aragon d’aquest món, poetes que pretenen ajudar la gent ensenyant-los a viure com nosaltres, penso que cal que jo expliqui la meva experiència directa. ¿En nom de quina idea, concretament, calia enviar tots aquells inacabables combois de presos cap a l’Extrem Orient, i entre ells l’home que jo tenia al meu costat?”. No crec, tanmateix, que siguen aquestes raons les que mantinguen per si mateixes l’interés actual del llibre. Ara convindria anar enllà de la condemna absoluta de l’stalinisme, perfectament dibuixada i argumentada per Nadejda Mandelstam a partir de fets quotidians revestits d’una reflexió ajustada i amb una força literària indiscutible. Pense, per exemple, en la descripció dels mecanismes que qualsevol poder omnímode posa en marxa perquè les seues víctimes creguen que són elles mateixes la causa del mal que pateixen; o en el retrat de tants intel·lectuals, alguns dels quals veritables “professionals de l’humanisme”, que serviren ignominiosament els interesses del poder i que celebraven ascensos personals, condecoracions o altres favors, sabedors que el camarada Stalin continuava decidint condemnes a mort indiscriminades. No ens dirigim així al centre neuràlgic del llibre? Perquè l’oposició entre poesia i poder, és a dir, el poder de la poesia contra l’stalinisme, posa en evidència dues actituds: “L’Óssip actuava com si tingués poder i això encara excitava més els que el volien veure destruït. Per a aquests, el poder consistia en els canons, en els òrgans repressius, en la possibilitat de racionar-ho tot, fins la glòria, i a encarregar els seus retrats als pintors… Però l’Óssip continuava insistint: si per la poesia maten, vol dir que li tenen el degut respecte, vol dir que la temen… vol dir que la poesia és poder…”. És exactament la mateixa oposició que assenyalava Brodsky quan argumentava que Stalin no perseguí Mandelstam per un insult (el poema que li dedicà i que obri aquesta edició catalana), sinó perquè representava el triomf del lirisme i el dictador no volia cap altra cosa que la “castració espiritual” de la humanitat.

El llibre de memòries de Nadejda Mandelstam té com a protagonista innegable el seu marit. Joseph Brodsky, en l’obituari que figura com a pròleg d’aquesta edició, ho recorda, tot just començar, fent notar que dels vuitanta-un anys de la seua vida, Nadejda en passà dènou com la dona del més gran poeta rus del segle xx, i quaranta-dos com la seua vídua. Fins i tot en les pàgines, ben poques certament, on és ella mateixa l’objecte de la narració, més prompte o més tard sempre hi ha el fil conductor del poeta perseguit o recordat. Paga la pena, doncs, mirar de reconstruir des de la lectura els trets d’una personalitat capaç de posar-se al servei de l’amic, de l’amat, fins a extrems impensables. Mirem-la, per exemple, com ens conta en les darreres pàgines, treballant a Strúnino, després de l’arrest definitiu del seu marit, treballant a les màquines de filar que feien “cintes” dels “draps” i, alhora, murmurant versos: “Havia de recordar tots els poemes, perquè els papers podien ser requisats o els seus custodis se’n podien desfer en un moment de pànic, cremant-los a l’estufa, com ja m’havia passat amb excel·lents persones, amants de la literatura…”. I encara més, mirem-la extremadament preocupada per la dificultat insalvable que la memòria poguera recordar la veu del poeta recitant els seus versos perquè “quina memòria és capaç de conservar totes les inflexions d’una veu emmudida fa un quart de segle!”. Per fortuna, memoritzant els versos del poeta, donant testimoni de la seua persecució i del seu arrest definitiu, mantenint sempre l’esperança (Nadejda en rus vol dir precisament això) de la salvació de l’obra del seu marit, només deixant-se veure de tant en tant entre les línies dedicades al seu estimat, Nadejda Mandelstam ha passat també a la història de la gran literatura.