Una era daurada amb molta canya

Això no és una dolçaina? Es fan bromes sobre la presència creixent dels aguts i brillants sons dolçainers en diferents manifestacions musicals del nostre entorn. Fins i tot hem valorat la possibilitat de parlar d’un gènere nou anomenat ska amb dolçaina. La trobem davant de partitures de música clàssica i aprenent a circular en les sinuoses carreteres dels estàndards del jazz o les abruptes rutes de muntanya de la música contemporània. I, per descomptat, en saraus festius, manifestacions de protesta i recepcions oficials. Què eren dolçaina i tabal, sinó el comité de recepció de personalitats en el lliurament recent de la medalla del Consell Valencià de Cultura a Al Tall!

Menys és més. Probablement la dolçaina és la unitat mínima de l’original ethnic music valenciana que es llig en la portada de l’Antologia de la dolçaina i el tabal, que ha editat la Fonoteca de Materials de l’Institut Valencià de la Música. Poques eines n’hi ha de més originals de la música valenciana que aquest parell d’instruments; cridaner i exigent l’un, modest i imprescindible l’altre.

Del 1991 és “el primer i brillant intent seriós d’inserir la dolçaina en repertoris de música d’actualitat de l’època, en aquest cas pròxima al rock progressiu o al jazz rock”, explica Jordi Reig, coordinador de la Fonoteca, en les notes adjuntes a la peça “Dolçaines II”, escrita per Vicent Ferragut i enregistrada inicialment en l’àlbum Viatge, d’EGT, el segell de Tabalet. A partir d’ací s’obrin 78 minuts de dolçaines i tabals dialogant amb els llenguatges del nostre temps corresponents a les dues últimes dècades, per mitjà de les quals l’oient menys avisat pot entrar en el ric món de la música popular valenciana. O ètnica.

Probablement la dolçaina és la unitat mínima de l'original ethnic music valenciana

Una colla de dolçaines i de percussió llatina? També, la de la colla El Terrós de Petrer interpretant la “Rumba de Camilo” d’Antoni Asunción, camí de convertir-se en una conga o un mambo per poc que se n’espremen els ritmes. Música barroca interpretada per la combinació de dues dolçaines i orgue? I tant! Vet ací, a punt de rematar l’antologia la Trumpet tune del músic britànic Henry Purcell, abordada intel·ligentment per Eliseu Garcia, fent una cosa “inusual en l’actualitat, però comuna en el segle xvii fins que els oboés van desplaçar definitivament les xeremies cap al món àgraf i deslluït de la cultura popular”, explica Reig.

El virtuosisme instrumental d’un explorador del segle xxi com Xavier Richart travessant amb la dolçaina les procel·loses aigües de la música culta contemporània; la germanor amb altres músiques mediterrànies d’Eduard Navarro amb L’Ham de Foc; Miquel Gironés Jr. circulant al pas accelerat i compromés d’Obrint Pas o Josep Alemany encarant amb perícia el Duke Ellington de Caravan, són una part de les 32 mostres seleccionades acuradament en el segon CD d’aquesta antologia per a oferir una àmplia panoràmica de l’època eclèctica de la dolçaina i el tabalet actuals que, en conjunt, no deixaran impassible ni la persona més escèptica. I no es tracta solament de les fusions actuals, sinó també de l’actualització del llenguatge festiu de la música de festa per colles com El Regall d’Ontinyent o els Xirimiters d’Emili Someño, o la reinterpretació rigorosa de les danses del Corpus que assumeix Josemi Sánchez.

Ah, i no ens hem d’oblidar de parar atenció a les visites del gran dolçainer Pasqual Juan, Pasqualet de Vila-real, al cançoner clàssic americà de Gershwin o Carmichael.

En l’antologia falten intèrprets històrics, perquè no n’ha quedat un registre gravat

Com a dolçainer i investigador, Josemi Sánchez ha participat en el treball d’investigació sobre peces per a dolçaina i tabal interpretades entre els anys 1926 i 2006 iniciat al seu moment per Vicent Torrent i coordinat per Jordi Reig. Per exigències del guió històric, el treball recull mostres de procedències diverses gravades en suports variats, des de cintes magnètiques de diferents mides i velocitats, fil magnètic (antecedent de la cinta), cassets editats o domèstics, antics discos de pissarra, discos d’acetat d’exemplar únic, vinils, cintes digitals d’àudio, minidisc i CD convencionals.

La possibilitat de dedicar la meitat d’aquesta antologia a la música de les dues últimes dècades és quasi un miracle. Encara que en territori valencià la parella de tabal i dolçaina es detecta almenys a partir del segle xvi, “en els anys seixanta i el començament dels setanta la presència d’aquests instruments va tocar fons i va estar a punt de perdre’s”, subratlla Jordi Reig. Però amb la Transició, alguns sectors van adoptar amb urgència la tasca de “reprendre tradicions i restaurar repertoris de manera una mica desornada”. Una tasca que continua hui dia, de manera que “el món de la dolçaina i el tabal viu ara mateix una era daurada i expansiva”.

En l’antologia falten intèrprets històrics, perquè no n’ha quedat un registre gravat. Reig n’esmenta una cinquantena. I no hi figura la Muixeranga, precisament perquè és “segurament la peça que més vegades s’ha gravat i a la qual s’ha fet més arranjaments” per “no discriminar positivament una versió sobre les altres”. Josemi Sánchez explica amb erudició les particularitats del seu instrument favorit i apunta que “la qüestió de les canyes és, tal vegada, el problema més greu i el secret més ocult amb què han topat tots els que han volgut acostar-se al món de la dolçaina”. No obstant això, és el concepte de millorar el pas de l’aire un dels que més ha contribuït a revolucionar la pràctica de la dolçaina en les darreres dècades”. L’ensenyament, a més, ha passat de la tradició oral a l’escriptura musical i l’expansió de les escoles de dolçaina, però s’ha pagat el preu de perdre “alguns elements locals i diferenciadors”, segons Sánchez, i “una característica vital de les peces tradicionals, la variabilitat, l’evolució lenta, però constant, es perd en quedar la música congelada i fixada en la solfa escrita”, segons Reig. Ambdós exposen en el documentat llibret d’aquesta magnífica obra les conseqüències del canvi i del moment dolç de la dolçaina i el tabal, tant les positives com les negatives.

L'ensenyament, a més, ha passat de la tradició oral a l'escriptura musical

Sense eixir de l’estoig, l’aficionat o l’oient curiós, igual que el professional, el mestre o l’alumne podem percebre, analitzar i gaudir les diferències escoltant també el primer CD, el de la tradició i el repertori popular, que abraça enregistraments fins al 1990. El primer, del 1926, son unes “Albaes de l’Horta” gravades el 1926, on encara es pot percebre “l’aura mítica que encara envolta” el dolçainer José Sanfeliu. I el segon és també d’un músic emblemàtic, Honorato Gil, que gravà al voltant dels 30 o els 40 unes Danses valencianes on “l’avançament sobre el tempo o l’ús destacat del vibrato són elements expressius que també sol utilitzar la veu humana”. Inclou autèntiques joies i també el quasi llegendari i, sens dubte, molt influent Joan Blasco, que ha cavalcat entre l’època pura i l’eclèctica amb fortuna singular, i d’una altra figura indispensable com Camilo Ronzano, que, com recorda Jordi Reig que deia Vicent Torrent, podria portar un rètol que diguera “la dolçaina ben atemperada”, és a dir, afinada a la manera tradicional, molt diferent de la culta occidental.