Al soterrani

Quan un pensa en l’escàndol produït durant l’estrena, ara fa cent anys, a París, de La consagració de la primavera, el ballet compost per Ígor Stravinski i coreografiat per Nijinski, en què el públic no sols xiulà i cridà, sinó que també llançà objectes a l’escenari i, fins i tot, arribà a les mans, en un avalot entre defensors i detractors de l’obra que exigí l’actuació esforçada i no del tot resolutiva de la policia; quan un llig que un home de caràcter, un músic visionari, com era Stravinski, hagué d’abandonar plorant, a mitjan representació, el teatre; quan un veu que tot aquell caos fou causat, no per raons ideològiques, ni de lluita de classes, etc, sinó per motius exclusivament estètics, per una simple divergència de gustos, pel rebuig o la benvinguda davant d’un estil nou; quan un medita sobre tot això, dic, un sent nostàlgia d’aquells temps en què la sorpresa o el disgust eren possibles en l’àmbit de les formes artístiques. I què és l’art, en essència, si no la forma? El temps —el crític més lúcid— ha donat la raó a aquell rus exiliat que aleshores tenia trenta-cinc anys i que després ha esdevingut el compositor més influent del segle xx. Com Picasso —l’únic artista modern amb qui se’l pot comparar— bastí una obra immensa en què convergien la innovació i l’excel·lència, un opus contínuament renovat, sempre imprevisible (“Cal buscar, sempre, el costat fresc del coixí”, deia el mateix Stravinski) que, tanmateix, no perdé mai de vista la tradició. Després d’ells, les arts es precipitaren per una espiral experimentadora sovint sense timó. En molts casos es tractava de fer simplement allò que encara no s’havia fet, deixant de banda l’excel·lència. El resultat: molta fullaraca i pocs treballs perdurables, i la penombra per a qui renunciara a fer experiments vistosos. Només fa uns quants anys que autors no avantguardistes com Lucien Freud o Morandi, per exemple, han assolit el reconeixement merescut. L’abús dels focs d’artifici durant tantes dècades ha insensibilitzat l’espectador, que ja no se sorprén —ni encara menys s’escandalitza— per cap desgavell estètic; i que n’està fins al capdamunt, de tanta cabriola. Una llàstima, haver d’anar d’extrem a extrem: de les obres indigeribles a les adotzenades. Les arts, ara mateix, viuen una etapa grisa, abúlica, mancada d’aventures formals, cenyida a patrons tronats i a resultats previsibles. Encara més: pel camí també se n’ha diluït l’excel·lència. La democratització del gust, el pes creixent de les audiències i de les llistes de vendes, han acabat relegant tant l’experimentació formal com l’excel·lència al soterrani. Si ara mateix hi haguera un Stravinski, un jove desconegut que fera una música innovadora i exquisida alhora, estic segur que no protagonitzaria cap escàndol. Per a fer-ho caldria un públic ampli, no erosionat, exigent, ple de passió. I això és impensable, ara mateix. El món ha canviat. Allò que s’interpreta al soterrani a penes es pot sentir des del transitat, des del sorollós carrer.