Melodies plaents del nord

La trajectòria dels castellonencs Pleasant Dreams és, en molts aspectes, tan admirable com recurrent en l’escena independent: un procés d’aprenentatge amb maquetes i concerts, un primer disc notable (Podria ser hoy, Green Ufos, 2008), canvis en la formació per problemes de disponibilitat, algú que estira el carro, que persevera i que, al cap d’un quant temps, aconsegueix que tot cobre sentit, que les peces encaixen. Aquella sensació de clic, de mecanisme que tanca correctament, és la que inspira Hacia los bosques del sur (Green Ufos, 2012), el seu segon treball, un disc exquisit de pop-folk que preserva l’amor pel detall i la delicadesa anteriors, però allargant el pas, ampliant textures i sonoritats, com si Family i La buena vida hagueren descobert Sufjan Stevens i Zach Condon (Beirut), tot i que ells invoquen uns altres referents ben vàlids, com ara Iron & Wine o Lambchop.

Onze temes impol·luts, incloent-n’hi dos en valencià, Si vols i Malson, hereus d’un tema del disc anterior, Potser, i de l’experiència, molt reeixida, amb la cançó popular castellonenca La panderola, que editaren en forma de single el 2010. Per raons de logística mútua, quedem en l’Estació del Nord de València amb Juanjo Clausell i Pere Mendo, els dos membres supervivents d’un grup que arribà a la mitja dotzena de components. El marc contextualitza l’entrevista sobre un disc amb temes, com ara Primera parada, El viaje de Tobías, Costa del Azahar o Buenos Aires i que en el títol també fa referència a un viatge. “Tampoc no és un disc que busque el concepte, volem que les cançons tinguen entitat pròpia quant a sonoritat i temàtica, però és cert que en aquest disc hem trobat el fil conductor del viatge”, aclareix Clausell. Trajecte emocional, metafòric, però també musical, d’evolucionar, d’escoltar grups nous en els quatre anys entre disc i disc. A més, l’adaptació per una banda juvenil de quaranta músics de les cançons de Pleasant Dreams els ajudà a descobrir sonoritats noves. I també hi ha contribuït les condicions de gravació del nou disc. “Podria ser hoy el gravàrem en l’estudi de Paco Loco, en el Puerto de Santa María, on la qualitat és màxima, però no teníem recursos perquè la gent gravara amb nosaltres. Hi havia músics de sessió, gravàrem alguns detalls, però en aquest, com que l’hem gravat a Castelló, hem pogut comptar amb molts coneguts que ens han ajudat”, explica Mendo. De fet, la llista de músics que han deixat petja en el disc és nombrosa, mostra de la voluntat de sumar detalls, de “donar moltes voltes a les cançons, de no repetir estructures… Això en Podría ser hoy ja estava fet, però ara hem pogut accentuar-ho molt més, hem fet un treball més exhaustiu”, diu Clausell.

D’altra banda, hi ha la incorporació del valencià de manera natural i molt integrada a la seua proposta, circumstància que atribueixen a la manera d’ordenar les cançons, al treball amb cada peça, a la recerca de l’harmonia. Un so Pleasant Dreams plenament identificable. “Estem contents en aqueix sentit. Alberto Ruiz, tècnic de gravació, ens deia que havíem aconseguit una cosa que poca gent té a Castelló: sentir una estrofa i dir ‘això és Pleasant Dreams’”. Tot i que la instrumentació de Hacia los bosques del sur ja li arribà molt madura, el toc final ha estat d’Adam Selzer (Norfolk & Western), el productor responsable de la mescla i a qui havien encomanat el single de La panderola. “És un procés molt difícil. Pots gravar molt bé, però si la mescla és roïna, el disc sonarà fatal. I a l’inrevés. Més que com a productor, el seu paper ha estat el de donar-hi un caràcter diferent que no teníem, d’estandarditzar el so i aportar la seua visió, en la qual confiàvem cegament perquè ens interessa el que fa aquest individu”.

"Hi ha la incorporació del valencià de manera natural i molt integrada a la seua proposta"

Disc de detalls musicalment parlant, però no exempt de discurs, com ara en el manifest d’amor a la música d’Acordes (“Aunque suene extraño, seguimos ensayando (…), me quedaría un rato más, toquemos la nueva una vez más”). Sinceritat despullada, quasi naïf, molt poc habitual. Que contrasta amb la manera subtil com agafen un vers gojós de Senior i el Cor Brutal de Tots els ianquis que vull i l’adapten a una inquietant història de maltractament infantil (“Ja estan ací, vénen a per a mi una altra nit”), que té més d’inspiració automàtica que no d’homenatge a un grup o una escena en concret. Arran d’això, parlem de les darreres fornades de grups en pop d’inspiració indie en català. “Diuen que a hores d’ara aflora un so mediterrani, no sé si es podria parlar d’una escena a l’estil del Donosti Sound, potser encara no, però el ben cert és que hi ha bastant bandes que recorren a vents, a la guitarra espanyola o a la pròpia llengua”, apunta Mendo. “Tot prové també de trobar una identitat. Nosaltres ens sentim més còmodes amb el nou disc que amb l’anterior, perquè hi ha molt més de la nostra part. La mateixa sensació que quan férem La panderola. I hem volgut fer un pas més enllà que es veu en la part gràfica, amb paisatges de Soneja o el port d’Eslida. Hem agafat Castelló com a part identificativa del que fem”, confessa Clausell. Raó de més per a gaudir d’aquestes plaents melodies del nord que miren cap al sud.