Una llum que s’apaga

Dilluns passat, a Barcelona, la llibreria Espai Mallorca obria les seues portes per última vegada, en un acte de comiat que era també d’homenatge i volia ser d’esperança. La quantitat de gent que hi va anar superava de prou l’aforament del local i va haver d’arraïmar-se als carrers del davant. Hi havia cantants, pintors, fotògrafs, periodistes i sobretot escriptors i lectors devots, més les esforçades treballadores de l’entitat, amb un aire luctuós tot just dissimulat per la presència d’ànim, i els membres del col·lectiu Crit i Renou, un grup de joves que pretén recuperar aquest centre com a lloc de trobada cultural, ara des d’un plantejament autogestionari. Tots desitgem que l’èxit els acompanye. Ni aquests bons desitjos, ni les cançons de Roger Mas i els poemes d’Enric Cassasses i de tutti quanti que amenitzaven l’acte, ni la pila d’amics de l’entitat que s’hi havia ajuntat, podien encobrir el fet que el que ens havia aplegat allà era un acte de dol i no de festa. Amb raó la cantant Maria del Mar Bonet es passejava per les sales amb un elegant conjunt d’estricte negre. L’Espai Mallorca que havíem estimat ha mort (o, millor dit, l’han matat), i la seua desitjable resurrecció, cas de produir-se, ja serà una altra cosa.

L’Espai Mallorca era, en primer lloc, una llibreria. Un local que oferia al públic de Barcelona la producció llibresca de les Illes Balears i també tots els llibres publicats per escriptors balears, en qualsevol llengua i en qualsevol lloc. Almenys aquesta era la intenció, i la realitat no en quedava gens lluny. Com a aparador de la cultura balear, era immillorable, i també necessari, perquè la distribució d’aquests llibres fora de l’espai insular era i és problemàtica. A més d’això, també venien música i alguns objectes típics de la cultura illenca, ceràmica, siurells i coses així. L’altre punt important de l’Espai Mallorca era la sala d’actes i exposicions. La quantitat d’artistes donats a conéixer, de llibres presentats, de conferències i taules redones realitzades és astoradora, importantíssima. L’Espai Mallorca era un centre viu de la cultura a Barcelona, complia amb escreix la seua funció de promoure el coneixement de l’art i la cultura produïts a les Balears i d’establir un pont de diàleg entre dues comunitats separades per la geografia i unides per la llengua. Poques vegades s’ha invertit una modesta quantitat de diners públics en un aparador cultural més eficaç i amb més ressò. A mi, em feia una enveja enorme, i alguna volta en aquestes pàgines havia suggerit que els polítics i els editors valencians dissenyaren una iniciativa pareguda. El valencians tenim, sens dubte, escriptors, músics i artistes de qualitat per a oferir al món, però ningú ho sabrà si no els mostrem. Barcelona hauria pogut ser un lloc molt receptiu on presentar les nostres coses, com ho va ser per a la cultura balear. Només calia trobar la gent adequada per a portar un local així, i una miqueta de bona voluntat que ho féra possible.

Com a aparador de la cultura balear, era immillorable, i també necessari

L’Espai Mallorca tenia la gent adequada, com ho ha demostrat durant 14 anys, i durant molt de temps va disposar també de bona voluntat. Estava finançat pel Gremi d’Editors Balears, i rebia una subvenció del Consell de Mallorca. Durant tots aquests anys, Mallorca ha estat governada alternativament per socialistes i populars i no havia passat mai res. Tot el món tenia clar que les activitats de l’Espai valien la pena i que els vincles lingüístics entre Barcelona i Mallorca el convertien en un trampolí perfecte per a la cultura balear. També tenien clar que del seu èxit es beneficiaven tots els balears, independentment del color polític i de la llengua d’expressió. De passada, cal dir que l’actitud del PP balear sempre havia sigut més favorable a la llengua dels mallorquins (i dels valencians, i dels catalans) que la dels seus correligionaris valencians, i que molts hauríem desitjat que aquests els imitaren en això. El PP balear demostrava, de fet, que era possible i que, ben mirat, tampoc costava tant.

Tot això va canviar amb l’arribada de José Ramón Bauzá a la presidència balear. La bel·ligerància d’aquest senyor contra la llengua dels mallorquins és pública i notòria, i l’Espai Mallorca n’ha estat una de les víctimes. La retirada de suport institucional va ser fulminant i, per això, les quatre treballadores de la llibreria han passat 6 mesos desesperants sense cobrar cap nòmina. La situació, finalment, era insostenible i el Gremi d’Editors ha decidit baixar la persiana. Com va dir dilluns passat la directora de l’Espai, els actuals governants de Mallorca “no estimen la nostra llengua i la nostra cultura”. Ni llengua ni cultura, en efecte. Han preferit aïllar encara més les illes i seguir el trist camí dels valencians. L’Espai Mallorca era un model d’èxit ben digne d’imitar-se; ara és una ocasió perduda i una llàstima.