Olímpiques contradiccions

Feia molts anys, tant com vint, que no veia en directe la retransmissió de la cerimònia inaugural d'uns jocs olímpics. Els suficients per adonar-me'n que res nou hi aporten sovint, tret de l'autocomplaença buida, el xovinisme localista, un tuf diplomàtic de cartró pedra i una operació econòmica ben calculada... la resta: espectacle mediàtic i, el que queda, esport (o siga, “citius, altius, fortius”).

Segurament, el meu punt de vista no el compartirà molta gent que veu en aquest esdeveniment quadriennal un motiu d'orgull patri, les essències de l'esport com a reflex de la superació de l'ésser humà, un escenari de sana convivència i una manera com una altra de passar el tedi estiuenc previ a l'esclat de la temporada futbolística que sembla que mai no acaba d'anar-se'n.

Com en totes les cerimònies d'aquest caliu, aquesta aportà la seua dosi de contradiccions que, aventades pels professionals de RTVE, prenien major relleu a mesura que transcorria interminable cap a la matinada peninsular.

Deixant de banda, doncs, el propi espectacle, el qual a mi no m'agradà en línies generals atès que els londinencs s'hi apropiaren del que era i no era seu com si d'una macroproducció de Hollywood es tractara, els comentaris positius a propòsit de la incorporació de la dona a les activitats olímpiques per part dels països islàmics em semblà de tot menys creïble (només calia veure a la delegació marroquí, impecablement occidental, i comparar-la amb com van vestides les seues dones ací mateix, a casa nostra, diàriament; o fer-ho amb les representants d'Aràbia Saudita, aferrades al vel negre), el fet de la importància que es donava a qui abanderara cada delegació com si es tractara d'un passeig militar, i del constant lament que no ho feren –per exemple- Rafa Nadal o altres mites semblants, la presència manifesta del francés en el cor de la llengua de Shakespeare, la inexpressivitat petrificada en el rostre d'Isabel II potser que per això mateix, la felicitat en el de Trillo –eixe homenot sense igual que feia cara de pòquer ara fa un any en el discurs de dimissió de Camps- al costat de la reina Sofía, les desafortunades paraules de la locutora Paloma del Río qualificant de “peligrosos”, una vegada si i una altra també, a no pocs dels esportistes de les delegacions a mesura que s'anaven obrint camí, com si el diccionari no fóra ric en altre tipus de terminologia de caire més pròpiament competitiva que no bel·licista, la contínua –i orgullosa- al·lusió a les quatre nacionalitats que conformen el Regne Unit per part de María Escario!, quan ací costa Déu i ajuda assumir les que hi ha i de què molts formem part...

En fi, veuran vostés en aquests detalls que un servidor se n'ix amb freqüència del que pensa la majoria, del que ens volen fer creure o engolir per allò que tot siga per l'espectacle i que la festa continue. Total, cada quatre anys, a qui fa mal mirar a un altre costat? Però s'hi equivoquen, el que divendres passat vàrem veure a la City no només era un espectacle, era molt més. Era comprovar que no res ha canviat en el món, un món d'aparences en què tot val i a qualsevol preu. És cert que, posem per cas, Grècia obrí el passeig de les delegacions (pobres hel·lens amb la que els està caient!), Palestina passejà la seua delegació com a país a pesar que la seua situació amb Israel siga de jutjat de guàrdia (tant de bo un dia, nacions sense país com el Sàhara Occidental facen el mateix, a pesar del Marroc, d'Espanya i de la comunitat internacional), però no ho és menys que altres nacions massacrades desfilaren com si res no passara, com si l'esport, de sobte, conjurara els maleficis que sobre els seus països un dia s'instal·laren i no hi ha forma ni manera de desterrar-los.

Comprendran vostés que, amb aquest panorama, un esportista nord-americà, britànic, francés, australià, espanyol o alemany brillen amb llum pròpia davant d'altres que, pobres, prou fan en anar a competir i, com no, a formar part de la glòria dels de sempre per a major honor de l'esperit olímpic que una vegada encunyà el baró de Cobertain.

Ja dic, olímpiques contradiccions.

Albert Ferrer es profesor asociado de la Universitat de València