El bon any de la música

Fa un quant temps, els músics en valencià agrupats entorn del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) tingueren la bona iniciativa d’habilitar uns premis a la producció musical autòctona que serviren com a altaveu reivindicatiu i termòmetre del que es feia en la nostra llengua. Aquesta dijous a la nit, al Teatre Micalet de València, el lliurament dels Premis Ovidi Montllor, de ressò i influència creixents, arriba a la setena edició. Un bon any, parafrasejant una de les cançons nominades. O un bon present artístic, de qualitat i quantitat, que té referents on mirar-s’hi, els pioners dels temps foscos.

És el cas d’Al Tall, la formació mítica fundada el 1975 per Vicent Torrent, Manolo Miralles i Miquel Gil, que posà en un valor inestimable la música d’arrels, l’encreuà amb encert amb la tradició de l’altra riba del Mediterrani i la passejà per centenars d’escenaris del País Valencià i de més enllà. Encara activa, amb el seu dihuité disc recent, Vergonya, cavallers, vergonya (2009), Al Tall rebrà un premi ben guanyat a la trajectòria. Gravacions com ara Deixeu que rode la roda, Quan el mal ve d’Almansa o Tocs i vares, per esmentar-ne un grapat esquifit, però pertinent, estenen l’acta d’aquesta tasca irreductible, seminal i impagable.

Sense algú que hi pose els fonaments, no hi ha edifici. I l’actual casa de la música en valencià es nodreix de l’obra passada i present dels veterans i de fornades successives que, ja s’ha dit, hi han aportat varietat discursiva i estilística. Dels primers, cal ressaltar-ne la vigència. Un exemple n’és la trajectòria en solitari del mateix Miquel Gil, que continua encadenant discos amb la vitalitat i la saviesa compositiva de X marcianes, nominat a millor disc de folk. La resta de les nominacions dibuixen un exercici excels en aquest apartat, amb Carles Dénia i el seu inabastable El paradís de les paraules, Rafel Arnal i el molt atrevit Pam a pam o la convivència del folk de l’Ebre i les arrels valencianes a càrrec de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i Pep Gimeno Botifarra de La barraca. Una tria ben difícil.

La cançó d’autor forma part també de l’ADN autòcton, de la manera d’expressar-nos musicalment. I Joan Amèric, Feliu Ventura, Andreu Valor i Sergi Contrí, cadascú amb els seus matisos i lectures, són més que dignes continuadors de la tradició amb quatre discos rellevants en les seues trajectòries respectives. Lluita de titans que es reprodueix en l’apartat de pop: VerdCel, Autòmats, Litoral i L’etern retorn han lliurat treballs magnífics d’enfocament i execució diversos, al nivell de qualsevol localització geogràfica. Tots ells guanyadors potencials.

Els Premis Ovidi Montllor tenen un ressò i una influència creixents

En la secció de rock, la de producció més nombrosa, obtenir una nominació és un èxit. I en els quatre nominats, la coincidència ben curiosa d’haver facturat discos de confirmació i una dispersió estilística ben gojosa: el rock de fusió d’Odi, l’stoner rock de Neuròtics, l’atrevit folk-rock americà (valencià, apunten ells) de Senior i el Cor Brutal, i la sòlida enciclopèdia indie d’Arthur Caravan.

El curs passat, fruit de la diversificació de l’escena, sorgí una categoria nova d’electrònica i hip-hop. Tot i que la producció és significativament la menys extensa, els treballs d’Arrap, Barraques Sud Sistema, Aspencat i Blue la Polla, els quatre nominats, justifiquen el manteniment de la secció. Mentrestant, Narayama, Tempesta, Skapats i Nius de Nit opten al premi de millor maqueta.

Curs de bons àlbums, però també de temes enormes, com ara els nominats a millor cançó: De la mar (Miquel Gil), Balada d’indis i comboixos (Arthur Caravan), La sort adormida (Senior) i La boira i la sénia (VerdCel). Una desena més podrien haver-hi estat nominats sense problema. I ocorre el mateix pel que fa al premi a millor lletra, amb Himne a l’alegria (Arthur Caravan), Història d’un sofà (Feliu Ventura), El bon any (Senior) i La boira i la sénia (VerdCel), tema que fa doblet.

Guardons sucosos, perquè premien el nus de la composició, tot i que en un context on els avenços tecnològics afavoreixen la bona factura general dels discos, també és preat un premi que acota l’excel·lència, el de millors arranjaments i producció. Els dies del saurí (VerdCel), Les revelacions microscòpiques (Autòmats), El paradís de les paraules (Carles Dénia) i Pam a pam (Rafa Arnal), opten a aquest apartat. Finalment, Lilit i Donís, Senior, Litoral i El corral de Pepeta apunten al millor disseny, i Malnom, Obrint Pas, Tashkenti i Hugo Mas, al del millor videoclip. En la gala també es distingirà el paper difusor de Vilaweb. Molt per descobrir.