Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

El bon any de la música

El lliurament dels Premis Ovidi Montllor, en què s’homenatjarà la trajectòria d’Al Tall, tanca un curs musical magnífic

El grup Al Tall en el seu local durant una sessió d'assaig.
El grup Al Tall en el seu local durant una sessió d'assaig.

Fa un quant temps, els músics en valencià agrupats entorn del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) tingueren la bona iniciativa d’habilitar uns premis a la producció musical autòctona que serviren com a altaveu reivindicatiu i termòmetre del que es feia en la nostra llengua. Aquesta dijous a la nit, al Teatre Micalet de València, el lliurament dels Premis Ovidi Montllor, de ressò i influència creixents, arriba a la setena edició. Un bon any, parafrasejant una de les cançons nominades. O un bon present artístic, de qualitat i quantitat, que té referents on mirar-s’hi, els pioners dels temps foscos.

És el cas d’Al Tall, la formació mítica fundada el 1975 per Vicent Torrent, Manolo Miralles i Miquel Gil, que posà en un valor inestimable la música d’arrels, l’encreuà amb encert amb la tradició de l’altra riba del Mediterrani i la passejà per centenars d’escenaris del País Valencià i de més enllà. Encara activa, amb el seu dihuité disc recent, Vergonya, cavallers, vergonya (2009), Al Tall rebrà un premi ben guanyat a la trajectòria. Gravacions com ara Deixeu que rode la roda, Quan el mal ve d’Almansa o Tocs i vares, per esmentar-ne un grapat esquifit, però pertinent, estenen l’acta d’aquesta tasca irreductible, seminal i impagable.

Sense algú que hi pose els fonaments, no hi ha edifici. I l’actual casa de la música en valencià es nodreix de l’obra passada i present dels veterans i de fornades successives que, ja s’ha dit, hi han aportat varietat discursiva i estilística. Dels primers, cal ressaltar-ne la vigència. Un exemple n’és la trajectòria en solitari del mateix Miquel Gil, que continua encadenant discos amb la vitalitat i la saviesa compositiva de X marcianes, nominat a millor disc de folk. La resta de les nominacions dibuixen un exercici excels en aquest apartat, amb Carles Dénia i el seu inabastable El paradís de les paraules, Rafel Arnal i el molt atrevit Pam a pam o la convivència del folk de l’Ebre i les arrels valencianes a càrrec de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i Pep Gimeno Botifarra de La barraca. Una tria ben difícil.

La cançó d’autor forma part també de l’ADN autòcton, de la manera d’expressar-nos musicalment. I Joan Amèric, Feliu Ventura, Andreu Valor i Sergi Contrí, cadascú amb els seus matisos i lectures, són més que dignes continuadors de la tradició amb quatre discos rellevants en les seues trajectòries respectives. Lluita de titans que es reprodueix en l’apartat de pop: VerdCel, Autòmats, Litoral i L’etern retorn han lliurat treballs magnífics d’enfocament i execució diversos, al nivell de qualsevol localització geogràfica. Tots ells guanyadors potencials.

Els Premis Ovidi Montllor tenen un ressò i una influència creixents

En la secció de rock, la de producció més nombrosa, obtenir una nominació és un èxit. I en els quatre nominats, la coincidència ben curiosa d’haver facturat discos de confirmació i una dispersió estilística ben gojosa: el rock de fusió d’Odi, l’stoner rock de Neuròtics, l’atrevit folk-rock americà (valencià, apunten ells) de Senior i el Cor Brutal, i la sòlida enciclopèdia indie d’Arthur Caravan.

El curs passat, fruit de la diversificació de l’escena, sorgí una categoria nova d’electrònica i hip-hop. Tot i que la producció és significativament la menys extensa, els treballs d’Arrap, Barraques Sud Sistema, Aspencat i Blue la Polla, els quatre nominats, justifiquen el manteniment de la secció. Mentrestant, Narayama, Tempesta, Skapats i Nius de Nit opten al premi de millor maqueta.

Curs de bons àlbums, però també de temes enormes, com ara els nominats a millor cançó: De la mar (Miquel Gil), Balada d’indis i comboixos (Arthur Caravan), La sort adormida (Senior) i La boira i la sénia (VerdCel). Una desena més podrien haver-hi estat nominats sense problema. I ocorre el mateix pel que fa al premi a millor lletra, amb Himne a l’alegria (Arthur Caravan), Història d’un sofà (Feliu Ventura), El bon any (Senior) i La boira i la sénia (VerdCel), tema que fa doblet.

Guardons sucosos, perquè premien el nus de la composició, tot i que en un context on els avenços tecnològics afavoreixen la bona factura general dels discos, també és preat un premi que acota l’excel·lència, el de millors arranjaments i producció. Els dies del saurí (VerdCel), Les revelacions microscòpiques (Autòmats), El paradís de les paraules (Carles Dénia) i Pam a pam (Rafa Arnal), opten a aquest apartat. Finalment, Lilit i Donís, Senior, Litoral i El corral de Pepeta apunten al millor disseny, i Malnom, Obrint Pas, Tashkenti i Hugo Mas, al del millor videoclip. En la gala també es distingirà el paper difusor de Vilaweb. Molt per descobrir.