La vida, en passat i en present

Emmanuel Mounier va escriure que “alguna cosa falta en la vida de l’home que no ha conegut la malaltia, la desgràcia o la presó”. La de la presó és una contingència biogràfica no precisament insòlita, però tampoc habitual; en canvi, almenys a partir d’una certa edat, l’experiència de la malaltia i de la desgràcia –del dolor-, forma part de la condició humana. És una trista manera de ser humans, aquesta, però és cert que ens enfondeix.

Trobe la frase cap al final de Joc de daus, un llibre entre diarístic i memorialístic –perquè ara i adés l’instant present evoca o reviu el llunyà, en diàleg perpetu- que acaba de publicar Josep Piera. L’autor, fins on jo sé, no ha conegut mai la presó, però segur que al llarg dels seus ja 65 anys ha hagut de conéixer, com tothom, molts dels rostres de la desgràcia –mort d’éssers estimats, il·lusions perdudes, angoixes, fracassos i desolacions diverses- i, a més, ha patit una malaltia crònica –la seua se’n diu Crohn, precisament- que als anys 80 el va deixar a les portes de la mort i que després ha seguit treballant-lo amb cruesa. Per tant, ell té tot el dret a dir que en aquest màster de trista humanitat s’ha doctorat cum laude, o, com ho expressaven els antics, s’ha begut aquesta copa fins als solls. Que aquestes experiències no hagen debilitat gens ni mica el seu vitalisme pertinaç és la millor prova de la força que l’impulsa. Piera és un home i un escriptor que s’estima la vida amb un deler incandescent –dir, com fem els valencians, que se l’estima amb deliri, ací pot ser un èmfasi, però de cap manera una exageració-. Amb tot, aquest profund sí a la vida que informa sempre l’escriptura de Josep Piera ha adquirit amb els anys una plenitud i un rerefons que la joventut ha d’ignorar. El dolor és un gresol molt exigent, en la literatura i en la vida. No sempre ofega l’entusiasme –com ho demostra la literatura i tota l’actitud de Josep Piera-, però és inevitable que el matise. Amb aquest fonament, l’entusiasme vital es fa més savi i potser també més ferm. Ja no fa proclamacions, però se sap sostindre.

A despit de rebrots intermitents de la malaltia –alguns de ben intensos-, cal dir que la vitalitat literària de Josep Piera no ha cedit ni un mil·límetre en aquests últims anys. Fins i tot s’ha acrescut, darrerament. En poc de temps ha publicat unes memòries dels anys d’aprenentatge, Puta postguerra –que és un dels seus llibres majors-, dues biografies de personatges tan diferents com Francesc de Borja i Teodor Llorente, i ara aquest llibre. Joc de daus és un dietari sense dates que ens parla de nou de les coses que Josep Piera s’estima o el preocupen: la bellesa de la serra d’Aldaia, vista des de la Drova; els canvis cíclics de la climatologia; la destrucció accelerada del paisatge valencià; la poesia i la música; la llengua maltractada; la mort omnipresent –els pares dels amics, el cosí Melcior, els escriptors Joan Climent i Joan M. Monjo-; la vida que rebrosta, impetuosa, després de cada incendi, com si res; els viatges –a Marràqueix de nou, a Egipte o a Sicília, sempre el Mediterrani-, els llibres deliciosos i les llargues converses dels amics. I amb això, mil detalls saborosos: l’extensió del xe i el truc valencians a l’Argentina, la pervivència del lèxic de la nostra emigració a l’Alger, el ressò que amb el temps adquireixen les cançons de Raimon, la sorpresa de la veu d’Hugo Mas o de les fotografies de Toni Catany, l’esmunyedisa definició del caràcter valencià. Tot el llibre és un compendi de reflexions fugaces, suaument melancòliques, de saviesa del dia, d’àgils esbossos de personatges i converses, d’al·lusions en relleu, tot escrit en una llengua fluïda, culta i popular alhora, molt atenta a les inflexions vives de cada lloc, desinhibida i fresca.

L’última part de Joc de daus és una llarga divagació a partir d’un llibre memorialístic

L’última part de Joc de daus és una llarga divagació a partir d’un llibre memorialístic de Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris, que el fa anar i arrere, perdent-se a gratcient en el laberint del temps. L’autor del llibre és un amic, i Piera coneix bé alguns dels personatges de què parla. La lectura suscita els records, i aquests s’estiren els uns als altres, com les cireres, fins arribar al present, i torna a començar. En queda un reguitzell de pensaments i anècdotes, moltes de curioses i algunes de tremendes, com l’homenatge crític i feroçment autoirònic que dedicà Joan Fuster al suïcidi de Gabriel Ferrater, que conformen una part important del teló de fons viscut de la nostra literatura. De tot això, Josep Piera té moltes coses a contar, i ho va fent de mica en mica, en llibres com aquest, que enclouen el seu món i parlen del nostre, i que sobretot expressen una vida viscuda amb plenitud i ens conviden a celebrar-la amb ell, un dia rere l’altre.