Retrat del pare

A la mort del pintor Achille Emperaire els seus familiars acumularen en el jardí de l’estudi tots els seus llenços, apunts i paperassa diversa i, sense pensar-s’ho dues vegades, li pegaren foc. El gran amic de Paul Cézanne, immortalitzat en un dels retrats més singulars de l’artista d’Ais de Provença, va deixar, d’aquesta manera, ben poca obra per a la posteritat. Els familiars s’encarregaren que els historiadors de l’art tingueren poc de material per a reconstruir l’obra i la biografia d’aquest pintor. A hores d’ara seria molt interessant poder estudiar aquells llenços i esbossos, i veure com van influir en la pintura de Cézanne. Però els familiars d’Achille estaven convençuts que tot allò no tenia gens d’interés, que es tractava d’un art excèntric, si no impúdic i immoral, indecent i lleig, i d’aquesta manera sotmeteren el llegat pictòric a l’element purificador del foc. De vegades la posteritat d’un artista depén de circumstàncies com aquestes: ningú no parla gaire d’Achille Emperaire, perquè no se’n pot dir gran cosa, no ens queda res, no tenim on agafar-nos, i si el seu nom encara es recorda és per la convulsiva amistat amb Cézanne. Però de segur que aquells impetuosos familiars d’Achille també haurien cremat el retrat de Cézanne, si l’hagueren tingut a mà. De vegades molts artistes brillants no aconsegueixen el reconeixement que es mereixen per aspectes del tot circumstancials, del tot aliens a l’art: ço és, una família incommovible. D’altres, és al contrari, i són els familiars els que, des de la seua passió recalcitrant vers el record de l’ésser estimat, es barallen amb la crítica i les institucions. Un cas impressionant és el de la pintora Roberta González, la filla de Juli González: l’escultor, quan va morir, va deixar una gran part de la seua obra inèdita, entre altres motius com a conseqüència de la seua extremada timidesa i exigència. J. F. Yvars ho explica en el seu llibre Al tiempo del arte: “Roberta acabó por abandonar la pintura, obsesionada por la memoria y el estilo de su padre que administró con generosidad, justo es repetirlo, con donaciones y préstamos casi simbólicos a los museos y particulares. El hecho de que hoy podamos contemplar en espacios públicos algunas obras de González, tanto en París como en Amsterdam, se debe al admirable compromiso de clan de Roberta, enfrentada a corrientes de opinión no siempre favorables al artista”. Compromís de clan, diu Yvars. Tant de bo els familiars d’Achille Emperaire n’hagueren tingut una mica. Gràcies a Roberta, Juli González és avui una figura de primera magnitud en la sensibilitat contemporània. Ara l’IVAM ha organitzat una gran exposició d’obres de Roberta, complementada amb les escultures del pare. Un diàleg en la posteritat de dos grans artistes, i on per sobre de tot destaca l’emocionant retrat que Roberta va fer de son pare. Un retrat que ens parla de l’amor d’una filla: d’una pintora de gran talent que ho va abandonar tot per salvar del foc l’obra genial del pare.