Somni i acudit del museu

Al seu Diccionario de las ideas recibidas, Gustave Flaubert defineix la fotografia com “la tècnica que farà que la pintura quedi obsoleta” i anota que “el daguerreotip ocuparà el lloc de la pintura”. Ningú no ha pres seriosament aquella possibilitat fins fa poc. A la primera meitat del segle XX, només Walter Benjamin havia donat credibilitat a aquesta idea a través dels conceptes de la reproducció mecànica i l’aura. El diccionari de Flaubert s’inclouria en la segona part de la seva darrera i inacabada novel·la, Bouvard i Pécuchet, comèdia sobre la impossibilitat d’atènyer el coneixement absolut i on la biblioteca simbolitza l’abocador d’una irredimible cultura clàssica. Els protagonistes són dos concos parisencs que renuncien a l’ofici de copistes a París per retirar-se al camp i dedicar-se al cultiu intel·lectual i horticultor. Obsessionats per l’origen, la representació i la simbolització de la cultura, projecten un museu privat i, després de molts fracassos, cedeixen: el coneixement no és més que un embull de contradiccions. Resignats, tornen a la seva mediocre vida. Com André Malraux, Bouvard i Pécuchet porten el museu més enllà de les parets; i com Duchamp, imaginen que en una maleta hi cap la història d’un ésser humà, en una semblança familiar amb el mostrari del viatger. La vida d’un home anomenat Tulse Luper també va acabar reduïda al cubicle de 92 maletes. Va ser, sense saber-ho, el primer viatger de l’Era dels Aeroports, carrusels del món per on circulen les evidències de la vida humana, miríades de materials i manufactures. La vida sobre rodes. El creador d’aquest personatge convertit en enciclopèdia cinematogràfica (2003-2005) va ser el cineasta Peter Greenaway, que, igual que Flaubert i els seus dos personatges, testifica la fragilitat de les pretensions de coherència representacional del museu. A l’obsolescència de la pintura augurada per Flaubert li seguirà la decadència del cinema i la revolució dels new media del cineasta. Segons Greenaway, el vídeo —el postcinema— serà la unitat que s’imposarà sobre la multiplicitat de les obres d’art (com a mínim les susceptibles de ser reproduïdes digitalment: una Mona Lisa, Il Cenacolo o l’holograma d’un cantant pop).

A la galeria Ignacio de Lassaletta s’hi mostren elements del viatge de Greenaway a través del rastre del seu Mr. Luper. Són pintures sobre taula on veiem caixes amb numerologies i anotacions; també pengen papers amb dibuixos a tinta i es projecten vídeos sobre fustes pintades. Els temes encantarien als personatges de Flaubert: cites, acumulacions d’imatges del canvi climàtic; camps sembrats o florits; el mar, oceans, eres arqueològiques, conjectures astronòmiques i formacions planetàries. Fins i tot s’entreveuen les pròpies pors de l’artista com a resident en una casa a Amsterdam situada per sota del nivell del mar. Però la curiositat —només això— de l’exposició són els vídeos, que atorguen un nou sentit a la pintura en lloc d’espantar-la. Amb ells, l’art posthistòric de Greenaway es desfà més que mai de l’aura, i l’heterogeneïtat absoluta que constitueix l’objecte del vídeo s’estén a totes les pintures. El somni de Bouvard i Pécuchet convertit en l’acudit de Greenaway.

A Nogueras & Blanchard hi ha un altre exemple del fal·lible científic. La col·lectiva Case Report (terme que ve de la medicina i que fa referència a un tipus d’evidència anecdòtica o element inesperat en els casos d’estudi) està comissariada per Lorenzo Sandoval (Madrid, 1980) i és el primer projecte guanyador dels premis de curadoria de la galeria. Aplega una dotzena de treballs de sis artistes internacionals nascuts als anys 80. Tots adopten un biaix etnogràfic i s’apropien d’imatges i objectes trobats: ficcions apocalíptiques després de l’augment del mar a nivells inversemblants, societats amb un llenguatge presimbòlic o arqueologies inventades són índexs de la possibilitat d’un món inèdit, més feliç i inclassificable que el dels dos grotescos personatges flaubertians. Del museu sense parets al museu sobre les seves ruïnes.