La infecció VerdCel

Si convocàrem un concurs per a dilucidar quina és la formació més difícil de catalogar de l’escena musical en valencià, els alcoians VerdCel en serien uns candidats ben ferms. Les seues arrels estan ben agarrades a la tradició de la cançó d’autor en català. Pel fraseig i la manera de cantar d’Alfons Olmo, per la temàtica amor-combat de les lletres, per una instrumentació amb les marques del Mediterrani cosides a les notes. Això hi ha estat present des del principi, saltava als ulls en els primers discos, els molt apreciables País Viatge (2006) i Sàmara (2008). De fet, perquè no hi haguera cap dubte, el tercer dels seus discos, Petjades (2010), el dedicaren a recrear el cançoner de Raimon, en algunes pistes amb una delicadesa gens invasiva, en unes altres amb gosadia, fent que les velles i carismàtiques cançons del de Xàtiva visitaren racons insospitats.

Cançó d’autor, doncs? No és tan senzill. De la mateixa manera que el francés Dominique A ha sabut extraure el suc de la chanson i bastir un cançoner que, musicalment, abeura en la tradició anglosaxona que podríem etiquetar mandrosament com a indie, sols per a entendre’ns, VerdCel també ha absorbit (amb grat) aquell cabal, el coneix (les invocacions als REM de les millors èpoques són constants), el digereix i el convida a entrar a casa, fonent-lo amb el discurs propi, amb un encuriosit estat d’alerta, una exploració sonora insistent que, disc rere disc, els ha fet créixer.

D’aquest itinerari inquiet sorgeix Els dies del Saurí (Temps Record-Bromera, 2012), el seu nou disc-llibre (o disc-còmic). En aquest, a més de tornar a combinar la música amb unes altres disciplines visuals —l’apartat creatiu de Daniel Olmo— i tenir la cura habitual amb els textos, coronen la seua exploració sonora amb un àlbum rotund, ric en trames, amb un grapat de les millors composicions lliurades per Alfons i, per sobre de tot, amb més olfacte que mai per a fer encaixar les peces, encertant en la difícil elecció de què necessita cada cançó per a enlairar-se, quan no cal agitar més el mecano, on bastir lluminositat, on obscuritat, on agitació, on recer.

Potser la producció de Valen Nieto i la seua aportació directa en forma de mandolines, ukeleles, banjos i joguines diverses haja engreixat la maquinària. O la banda ha trobat el punt exacte de cocció. O tot plegat. En tot cas, des de la senzilla, però inspirada línia de guitarra del tema que obri el disc, la magnífica Desert portes endins, albires que passaran coses. I passen. El gir sublim de Les flors de l’estiu introduït per la recitació de l’actor Juli Cantó, les guitarres rugoses de Punt de rosada (rock que podria remetre a les operacions amb el flamenc de Los Planetas o Lagartija Nick), la progressió sense èpiques postisses de Caragol i els seus vents finals, o la imponent La boira i la Sénia, un tema amb veu acompanyant de Cesk Freixas que comença amb efluvis dels Radiohead d’Ok Computer i acaba serpentejant per contrades musicals i temàtiques sorprenents, de nou amb Cantó fent el contrapunt.

I quan l’oient podria donar-se per satisfet, topa amb el bonic duo amb Laia Vaqué de Cadira, la delicada El pou, el tractat de pop sense cognoms de la infecciosa Infecta’m, la sensacional secció rítmica d’Algú crida o el festival de detalls de Banquisa i Arací, que tanquen en alt el disc. Un àlbum que, parafrasejant la cançó, hauria d’infectar l’orbe amb el virus VerdCel.