Reduccions, 100

Sabem que les declaracions no duen més enllà de l’efervescència emotiva que a vegades generen. No en vull negar la utilitat immediata, però paga la pena cridar l’atenció sobre el perill que a vegades arrosseguen: oblidar que de res serviran si no generen la paciència i la calma necessàries per a pensar sense la companyia de l’abrandament epidèrmic i amb la convicció que cal cercar els camins que en la pràctica condueixen als objectius que la teoria concep. La revista Reduccions ha arribat al número 100 i ho celebra amb la publicació d’un “Monogràfic sobre llengua i literatura”. El director, Lluís Solà, i el seu consell de redacció hi han encertat de ple, perquè no solament ens hi ofereixen un panorama esperançador de la creació poètica més jove, sinó que han concebut l’efemèride per donar-hi cabuda a la traducció i —fet encara més remarcable, perquè no és precisament un costum— a la reflexió que poetes, escriptors i estudiosos fan sobre aspectes de la qüestió formulada. Tot plegat: una anàlisi oportuna de l’estat actual d’una activitat situada en el moll del llenguatge i del món. El monogràfic rebla el clau amb una mena de manifest (“Declaració sobre la llengua”) que, seguint la tradició d’una cultura que sempre s’ha sentit amenaçada, es presenta en defensa del català i de la poesia. El conjunt adquireix, en conseqüència, un aire reivindicador que bona falta ens fa als creadors i als consumidors de literatura. O no tenim motius per a dubtar d’una societat que ha estat capaç de menysprear la cultura fins als extrems que tots hem hagut de patir en els darrers mesos? D’altra banda, llegit pels valencians, aquest número indueix a creure que a pesar de tot tenim motius per a imaginar un futur literari ben sòlid. La mostra de “la poesia que madura”, que és com la defineixen des de la redacció, inclou veus valencianes que a poc a poc han fet ja molt de camí en el panorama literari, i això mateix també ho podríem dir sobre l’apartat de la reflexió amb un assaig impecable, pel que fa al fons i a la forma, de Joan Francesc Mira, i un altre en què Antoni Ferrer mostra el seu profund coneixement dels nostres clàssics.

És una revista que hem de consultar si volem conéixer l’evolució de la poesia catalana més recent

Certament, Reduccions sempre ha donat cabuda a veus de tot l’àmbit lingüístic, fet que ara mateix creix en importància perquè assistim a una progressiva, i sembla que imparable, regionalització de la informació sustentada no solament en una comprensible reivindicació de la descentralització, sinó també en una nova estructuració dels mitjans provocada per la crisi econòmica. El principi, doncs, que reclama com a imprescindible per a la supervivència els lligams entre tot el territori lingüístic és d’una actualitat indiscutible, i que el manifest esmentat l’incloga entre les seues línies és d’una oportunitat ben mesurada: “Un pensament i una acció que es proposen trencar els lligams humans, culturals i lingüístics entre els diversos territoris d’una llengua són un pensament i una acció abjectes, criminals. El que es proposen és un genocidi cultural”. Aquests lligams, sense negar tot el que ja s’ha fet, són encara un mer desig, i si el principi teòric que els exigeix és oportú, també ho és la crida a la recerca dels mitjans a través dels quals l’aspiració podrà fer-se realitat. Vivim temps difícils que ens han d’esperonar la imaginació. Per a més d’un lector de Reduccions aquest número 100, amb el “Monogràfic sobre llengua i literatura”, prologat amb una nota de la redacció en agraïment a tots els que “han fet possible arribar en aquesta fita”, i clos pel manifest en defensa de la llengua, tindrà tota la pinta, si no d’un comiat, d’una crida a la lluita per la supervivència. I parlem d’una revista que hem de consultar si volem conéixer l’evolució de la poesia catalana més recent. Hauríem d’esmerçar tots els esforços per a evitar que instruments tan decisius puguen desaparéixer. Encara més quan tot indica que els nostres governs no tenen gaire confiança en la cultura. Si permeten que els joves investigadors, formats en les nostres universitats, emigren a societats que no han gastat ni un euro en la seua formació, però que en trauran tot el profit possible, què no faran en el cas d’activitats en què el profit no és tan fàcilment mesurable?