Cicle

Hi ha una imatge que t’inquieta, que t’assetja, que se t’enquista al cervell i esdevé obsessió. T’apuntes la imatge en un paper qualsevol que tens a mà, creient, ingenu, que així te’n deslliures i que pots fer via. Però la imatge, una volta escrita, comença a ramificar-se, a generar altres imatges o idees o interrogants que són prolongació seua, que molt a poc a poc —de dia, però també mentre dorms— la consoliden i li donen cos, fins que assoleix, per a tu, el nivell de necessitat. Ha crescut massa, no en pots prescindir. Un dia, decideixes agafar el bou per les banyes i fas un colp d’ull als apunts: personatges, escenaris i situacions mancats d’unes coordenades espaciotemporals i d’una columna que els vertebre. Un caos. Pensa-ho bé, et dius, et xuplarà tres, quatre o cinc anys de la teua vida, hauràs de renunciar a moltes altres coses. Els apunts són gelosos, absorbents, potser tirànics; malgrat això, decideixes continuar endavant. Per què? Perquè no pots evitar-ho. I així inicies una travessia pel desert durant tres, quatre o cinc anys, dedicant una gran part del teu temps a una activitat sedentària, insana per al teu cos, que no veu ningú, que tothom ignora, i que no et dóna cap rendibilitat que no siga secreta. A canvi, guanyes maldecaps i problemes, potser algun plaer, propis de qui té una doble vida. Són anys de penombra, de rutina rigorosa, de veure passar els trens des de la finestra, però també de calma. Escriure és terapèutic, el foll que tens dins es desfoga en el paper i et deixa en pau. I un dia, després d’insistir-hi molt, arribes, extenuat, a la fi, i lliures el llibre a l’editor. Ell et proposa una imatge per a la coberta: una intrusa, una pròtesi que formarà part de la teua obra fins ara secreta i que la condicionarà. I al cap de poc temps el llibre figurarà a les llibreries i ja no serà un secret. Ni tan sols serà teu, ja, encara que hi haja el teu nom. I te’n faran preguntes. Et demanaran, per exemple, de què tracta, i si és autobiogràfic. I tu diràs: si sabera de què tracta, no l’escriuria. I també: tot el que jo escric és suc autobiogràfic. I durant una temporada tindràs compromisos que et rescabalaran de tanta solitud i tanta rutina, que s’havien allargat massa. Aniràs dalt dels trens que uns altres, des de la finestra, veuran passar. Rebràs, si hi ha sort, una rendibilitat ben minsa del teu treball, d’aquell treball de tres, quatre o cinc anys que Hisenda considerarà només d’un any, com si els altres dos, tres o quatre anys no hagueres fet absolutament res. I després d’un temps de compromisos i de vida social, ja fart de tanta dispersió, intentaràs recloure’t al teu gabinet i recobrar aquell silenci i aquella rutina necessaris per a tornar a escriure, perquè segurament aleshores ja hi haurà alguna imatge que, sense haver-la buscat, t’inquietarà, t’assetjarà, se t’enquistarà al cervell i esdevindrà obsessió, una imatge que, gelosa, absorbent, potser tirànica, voldrà que t’ocupes d’ella i només d’ella.