Ballant Bach a ritme brasiler

La música de Johann Sebastian Bach és passat, present i futur. Considerada ja antiga quan el compositor la va escriure el segle XVIII, curiosament ha anat travessant segles posant en evidència que tot el que és nou es pot trobar en essència en Bach. Potser per això la seva música s’avé tant a ser reinterpretada des de dins i des de fora del món de la música clàssica. Al Brasil ho va fer entre el 1930 i el 1945 Heitor Villa-Lobos en les seves Bachianes brasileres i 50 anys més tard Marco Antônio Guimarães per encàrrec del coreògraf Rodrigo Pederneiras per a un ballet de la seva companyia de dansa Grupo Corpo titulat Bach, que des de dijous i fins dissabte es podrà veure al Teatre del Liceu de Barcelona juntament amb Parabelo, una altra de les emblemàtiques peces del més important dels grups de dansa contemporània del Brasil.

 Les dues obres formen el programa amb què el Grupo Corpo es presenta per primer cop al Liceu després de recórrer mig món amb la seva combinació de tècnica clàssica, contemporània, ètnica i popular. Creada el 1975 per Rodrigo i Paulo Pederneiras amb la col·laboració dels seus cinc germans a Bello Horizonte, a l’estat brasiler de Minas Gerais, la companyia ha fixat les bases de la dansa contemporània al Brasil. Paulo n’és el director general i artístic i Rodrigo, el coreògraf titular des de 1979. A la seva formació clàssica hi fusiona en les seves creacions el folklore i les danses de carrer passat tot pel turmix del llenguatge contemporani en el qual l’entrega física dels 20 ballarins, 10 homes i 10 dones, que integren la companyia, és la protagonista amb la seva energia i ritme contagiosos.

Bach és un compositor recurrent en la dansa, especialment en el ballet neoclàssic, en aquesta coreografia creada el 1996, però, Rodrigo ret homenatge al compositor alemany a partir d’una reinterpretació de l’arquitectura barroca de la seva música.

Parabelo, de 1997, amb música de Tom Zé i José Miguel Wisnik, és segons el coreògraf “la més brasilera i regional” de les seves creacions on inclou referències de les danses populars com el xaxado i el baiao. Els ballarins interpreten l’obra darrere d’un tul negre que cau al final de la peça per deixar al descobert l’explosió de color i l’exuberància de l’art de la regió desèrtica del Brasil en la qual l’autor s’ha inspirat, on malgrat les complicades condicions de vida de la gent, brilla a la zona alegria i lluminositat.