Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES / LLIBRES

Poètica del malson

Els relats de ‘L’atzar favorable’ no aporten res a l’obra literària de Ponç Puigdevall

Passa sovint, tot i que no és del tot comú. Hi ha llibres que rebaixen la trajectòria anterior d’un escriptor més que no pas millorar-la o matisar-la o completar-la enriquint-la. M’apresso a dir que no és el cas d’aquest conjunt de relats que Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) ha reunit sota el títol L’atzar favorable, tot i que sí que encarna aquest llibre una variant específica del mateix cas.

L’ATZAR FAVORABLE
Ponç Puigdevall
Tusquets
208 pàgines. 17 euros

L’atzar favorable no devalua retroactivament la categoria d’una novel·la indestructible de tot just l’any passat, Un dia tranquil. Però no aporta res al que va ser aquella peça colpidora ni a l’obra literària de l’autor; no il·lumina cap vessant del mateix àmbit literari ni denota una direcció convincent sorgida d’aquell encert. De fet, la sospita d’aquest lector més d’un cop ha estat creure que els relats són de concepció o redacció embrionària anterior a la mateixa Un dia tranquil: hi ha talls que semblen esborranys d’episodis d’aquella novel·la o fins i tot possibilitats sortosament amputades.

Ho estic exagerant, per descomptat, perquè aquests relats no tracten de cap procés de destrucció personal ni tots els protagonistes pateixen estats de degradació que evoquin per força la reconstrucció maniàticament sistemàtica d’Un dia tranquil. Però sí que hi ha massa situacions que semblen tocar de prop aquell àmbit moral i aquella indagació obsessiva. De fet, un dels trets més característics d’aquests relats és justament la retòrica de l’obsessió metòdica d’un tema, com si sovint la forma del relat i la seva meticulositat malaltissa haguessin de redimir el relat de la seva monotonia. Els falta trempera o determinació; els falta, potser, convicció o no sé ben bé què, però no ressona aquí de ben segur el millor Puigdevall sinó el més obsedit pel desplegament d’un artefacte literari fet d’estil i precisió compulsiva.

Massa sovint el relat queda desvalgut com a narració. L’ombra de la veritat moral és absent o només sura de tant en tant. Això no és estrany que passi a molts narradors, i tampoc ningú fa escarafalls escandalosos. Però els qui ja sabem de què és capaç aquest mateix autor no podem deixar d’expressar la decepció per aquesta col·lecció de relats.

Els temes hi són, però no hi és la forma de fer-los vibrar en la seva enverinada lluentor: la inviabilitat de la vida mateixa, la carència innominada, els estats depressius o les desmotivacions irreversibles, les obsessions irrenunciables convertides en trames gairebé oníriques. En aquest llibre es projecten o despleguen sobre el canemàs de personatges tipificats, vagament semblants o amb un aire de família, malgrat que són coses molt diverses: el funcionari i la dona lletja, l’infermer, el filòleg i el pintor o el novel·lista que teòricament es dóna un dia de lleure. I evidentment que hi ha moments de bona prosa, detallista i ferma, delicada i punyent: “Els va començar a filmar de lluny i amb prudència, com si fos una ombra amiga que els vetllés des de darrere i des d’una distància que sempre li semblava massa llarga, tot i que quan examinava el resultat a la pantalla de l’ordinador, abans de traspassar-ho al disquet que, dins d’un sobre, els havia d’arribar a la bústia —i que enviava des de les oficines postals dels pobles dels voltants—, l’infermer s’enorgullia del seu esforç”. Però la decisió de construir estructures narratives en forma de malson o bé en forma d’al·lusió simbòlica funciona sense prou empenta o esdevé un recurs insuficient, si més no pels que ja tenim fitxada, i molt ben fitxada, la llum potent d’un excel·lent novel·lista.