“Sense la llum que va projectar Fuster, els valencians no seríem res com a poble”

Amb No mos fareu catalans. Història inacabada del ‘blaverisme’ (L’esfera dels llibres, 2006), reeditada més tard per la Universitat de València, el periodista i escriptor Francesc Viadel (Algemesí, 1968) feia una immersió acurada i completa en el revers obscur de la (de)construcció nacional valenciana. Ara, amb Valencianisme, l’aportació positiva (Publicacions de la Universitat de València, 2012), subtitulat com a “Cultura i política al País Valencià (1962-2012)", Viadel fa la seua recerca dirigint el focus cap a la vorera contrària: sense obviar les ombres del moviment d’arrel fusteriana, pel que fa a les dues vessants, tant política com cultural, l’objectiu és ressaltar-ne, amb una actitud constructiva inhabitual, el balanç positiu. Juntament amb la relativa innovació de l’enfocament, el llibre conté un apèndix biogràfic ben oportú de les figures més destacades i un balanç literari i musical d’un període que, de manera intencional, arranca l’any 1962, data d’aparició de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster.

“La història del valencianisme des de l’any 62 és un camí ple de dificultats, d’alguns fracassos estrepitosos, sobretot pel que fa a la política, i d’adversitats brutals, com ara l’anticatalanisme. Però és indubtable que, si fem una reflexió seriosa, ens adonem que hauria estat molt pitjor sense la llum que va projectar Fuster, la seua tasca constructora i la creació d’uns quadres intel·lectuals i polítics que van imaginar un altre país”, argumenta Viadel. “Sense això”, rebla, “els valencians com a poble particular no seríem res”. “El moviment”, prossegueix, “s’ha concretat en una sèrie de coses: una escola, una literatura, una escena musical, algunes formulacions de tipus polític… Aquesta aportació ha estat positiva: hem passat d’un país que abandona la seua llengua a un país on subsisteixen aqueixes coses. El PP, per contra, el que ha fet és fer perviure l’imaginari franquista. El model de Francisco Camps i de la dreta conservadora ha estat la devastació del país”, assegura, no sols amb relació als terrenys cultural i lingüístic.

"El valencianisme s’ha concretat en una escola, una literatura, una escena musical..."

Allò que crida l’atenció, per tant, és que s’haja pogut posar en marxa “una producció cultural amb totes les condicions en contra: sense una indústria, una televisió, un mercat, un suport institucional… És una producció modesta, però si repasses i mires el punt de partida que teníem en els anys 60, t’adones que el salt és brutal, no tan sols quantitatiu, sinó també qualitatiu”. El llibre fa balanç d’això. I d’una trajectòria política sotmesa a matisos. “El valencianisme estricte no ha tingut un pes molt important, però és veritat que el valencianisme ha impregnat el discurs de totes les formacions, fins i tot de la dreta. Moltes qüestions, com ara l’autogovern, s’han atés per la pressió política exercida”. Pel que fa referència a un dels aspectes més debatuts en el moviment, la interactuació amb els territoris que comparteixen llengua i cultura, l’autor és concloent. “Sense més complicitats lingüístiques, culturals i polítiques, estem venuts tots. Això s’ha vist molt clarament amb el que ha passat amb l’alta velocitat o el corredor mediterrani. Aquestes reivindicacions, si no es fan juntament amb Catalunya, són mortes, i el PP això ho sap”, explica. Significa això que el valencianisme ha de tornar a posar en l’agenda els Països Catalans? “La primera prioritat no pot ser la construcció dels Països Catalans, perquè hi ha unes altres prioritats. Ara, no s’ha d’oblidar allò de la mata de jonc. De renúncies, cap. Però l’ordre de prioritats és un altre. El valencianisme s’ha d’enganxar a les batalles del segle XXI”, adverteix.

D’una altra banda, arran de la confecció del volum, Viadel repara en una gran quantitat de llacunes i de carències en l’estudi del període. Manca, al seu parer, una història cultural del País Valencià. O un estudi en profunditat de la producció literària: què s’ha escrit, qui ho ha fet, en quines coordenades i per què, un poc en la línia del que va publicar recentment Josep Vicent Frechina sobre la música en valencià. Fins i tot mancaria un diccionari. “Hi ha articles dispersos de tota mena, però les carències són brutals”, conclou.