Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES / LLIBRES

L’afonia de Déu

La tècnica és buscar l’acord. Però a la meitat de 'Amb Déu o sense, quarante cartes creudes' Vicenç Villatoro ja discrepa de Francesc Torralba

Els pensadors cristians han descobert una mina: apropiar-se d’autors, tant és que siguin ateus com protocristians. Amb això passen ells per moderns i fan veure que és moderníssim el missatge evangèlic. Frau intel·lectual? No, però al llindar. Qui vulgui pot comprovar-ho en el llibre Amb Déu o sense, que signen Francesc Torralba (professor de filosofia, creient) i Vicenç Villatoro (escriptor i descregut). Són cartes de l’un a l’altre, certament, escrites per qui les signa, però la correspondència acostuma a ser un assumpte privat i aquesta no ho és gens: han estat escrites per ser publicades, a iniciativa de l’editor. No és el mateix escriure a un amic que fer-ho per al públic.

AMB DÉU O SENSE. QUARANTA CARTES CREUADES
Francesc Torralba i Vicenç Villatoro. Fragmenta Editorial, 350 pàgines. 22 euros.

Amb tot, una bona edició que comportés una retallada no hauria fet mal. Hi ha paràgrafs sencers perfectament inútils. Un exemple: Villatoro anota que el paisatge és un “estat d’ànim” i ell el fa servir integrat a la narració. No és així en Torralba. Les seves descripcions paisatgístiques semblen, en general, per omplir planes. Res no aporten, més enllà de fer saber les seves anades i tornades, d’altra banda, poc interessants. De veritat es pot pretendre que el tren (d’alta velocitat, és clar) és el lloc més adient per escriure cartes? (pàg. 135: “puc escriure’t perquè sóc aquí dins”). Per no citar expressions impossibles com a la plana 334, on diu que al bosc cal “córrer a poc a poc”.

Els corresponsals, en general, s’escolten poc: Torralba n’escriu una part des de Lleó però Villatoro elogia les seves descripcions d’Astúries. Villatoro cita un poema seu publicat i Torralba comenta la necessitat de publicar-lo.

En començar, la tècnica és la recerca de l’acord. A partir de la meitat del llibre, Villatoro comença a discrepar educadament. Torralba insisteix a interpretar-lo a la seva manera, fins al punt que l’escriptor acaba per creure (pàg. 329) que s’explica malament. Potser això té a veure amb una certa estratègia dels cristians: han passat tant per la pedra (o la foguera) els discrepants, que la consigna ara és dir-se dialogant. Quan el professor de filosofia sosté que la veritat no existeix i que tot són opinions, Villatoro respon que d’això res. Que hi pot haver casos dubtosos però d’altres no ho són gens. Ràpidament, Torralba recula (pàg. 241). El professor diu coses molt rares. A la plana 246 afirma: “Encarnació vol dir compromís amb els més febles”. Home, no; vol dir fer-se carn. Que això sigui poc creïble és una altra història...

Els pensadors moderns desfilen als escrits de Torralba: Schopenhauer, Russell, Heidegger. Això sí: convertits en menjaciris. Ernst Bloch és un filòsof “jueu”, però no marxista. Sant Tomàs no és catòlic, és “immens”. Wittgenstein serveix una mica per a tot. A la plana 222 és utilitzat per desmuntar les pretensions de la ciència: “El món del feliç és un altre que el de l’infeliç”. Però la cosa més cridanera és el maltracte al pobre Nietzsche qui, ves per on, resulta que diu quasi el mateix (pàg. 283) que Santa Teresa de Lisieux.

Villatoro fa el que pot. Suggereix que la pregària és una forma de superstició (pàg. 312) i anota, sense dir-ho de Torralba, que hi ha qui “escombra cap a casa: treu textos de Buñuel, textos de Pla, i els converteix en cristians del seu cristianisme”. O marca distàncies respecte a la pretensió del seu oposant d’adoctrinar els nens a les escoles a l’hora que insinua que les esglésies farien bé de no pretendre imposar els seus manaments al conjunt de la societat.

Hi ha altres vies de diàleg entre filosofia i religió. És el cas del llibre que aplega les converses entre Gianni Vattimo i Carmelo Dotolo (Dios: la posibilidad buena, a Herder): els ateus també reben, però, en el cas de Vattimo, les faves tenen forta dosi d’ironia.

Dit i fet: un llibre interessant, el primer. Es pot veure el que Torralba en diu “el silenci de Déu” i que més aviat sembla una afonia. I serveix per saber de quin peu calcen els cristians emergents, vestits amb pell de xai i no precisament pasqual.