“La novel·la s’ha d’adaptar al llenguatge de la televisió i el cinema”

La Barcelona Rosa de Foc va ser la llar anarquista a principis del segle XX. Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Joan Garcia Oliver la van prendre durant els anys vint com a base de Los Solidarios, la branca armada de la CNT. El guionista i cocreador d’Hospital Central, Jorge Díaz (Alicante, 1962), ficciona a La justicia de los errantes (Plaza & Janés) el viatge que va dur a Durruti i Ascaso des de Barcelona a Amèrica Llatina abans de la República.

Pregunta. Per què va escollir una història d’anarquistes?

Resposta. La meva intenció era escriure una novel·la de personatges, no d’ideologies. Coneixia el periple sud-americà dels dos anarquistes espanyols i em va semblar una pel·lícula. Volia recuperar la novel·la d’aventures record de la meva joventut, amb persecucions, atracaments, amor i molta acció. Però al final les diferents vessants de l’anarquisme hi estan bastant reflectides, tant l’anarcosindicalisme com la branca més teòrica i propera al naturisme i el vegetarianisme.

P. Malgrat que Durruti hi té un gran pes, per què Ascaso n’és el protagonista?

R. Treballar amb un personatge com Durruti té una gran dificultat. La imatge que en tenim és la d’un home decidit, que no dubta mai. Ascaso sempre és considerat un secundari, però tenia el mateix a l’organització. Jo me l’imagino com el cervell de l’operació, el que dubta i no té clar què fer. Centrar-m’hi m’ha permès salvar la contundència de Durruti, que ha quedat més com un secundari de luxe.

P. La seva mitificació ha monopolitzat l’anarquisme?

R. Ells es deien ‘Los Solidarios’, però en realitat la gent els coneixia com la banda de Durruti. I no és difícil veure per què. Era un personatge d’una simpatia desbordant, molt alt i amb una oratòria molt emotiva. Atreia tant l’atenció que va anul·lar la resta. De fet, Ascaso era un dels líder i Garcia Oliver és potser el més important dels tres, històricament parlant.

P. On situa la barrera entre història i ficció a la novel·la?

R. La vida de Durruti està molt estudiada, però aquest any i mig que passa a Amèrica és més borrós. Se sap on van ser i on van atracar, així que vaig partir de les dades conegudes per crear una història fictícia.

P. Després de tants anys com a guionista, com ha resolt el pas a la novel·la?

R. És una de les millors decisions que he pres. La novel·la és molt més lliure que el guió, no està limitada a un format definit i s’hi pot encabir molt més que diàlegs i accions. He hagut d’esforçar-me molt més en les descripcions però el treball com a guionista m’ha permès controlar l’estructura en tot moment per mantenir l’interès i les diferents trames.

P. Ha buscat un ritme proper al del cinema o la televisió?

R. M’ha sortit sol. No només per ser guionista sinó perquè des de la meva generació en endavant el tenim interioritzat. Hem crescut amb el cinema, la televisió, les sèries i els videojocs. No estem tan educats en els llibres sinó en l’audiovisual. A la novel·la està tot treballat per aconseguir un clímax cinematogràfic.

P. Creu que la televisió és un referent vàlid per a la novel·la?

R. La novel·la s’ha d’adaptar al llenguatge audiovisual, si no ho fes no tindria un lloc avui dia. Però s’adaptarà com ho ha fet durant tota la història. Quan llegeixo que la novel·la ha mort penso que això no té sentit. Evolucionarà, com ho ha fet sempre. És un format perfecte que admet tant a l’escriptor més clàssic com als meus guions novel·lats.