Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ENTREVISTA / ADA PARELLADA

“Mengem solucions els dies feiners i esferificacions els caps de setmana”

La cuinera debuta en la literatura amb la novel·la 'Sal de vainilla'

La cuinera Ada Perallada.
La cuinera Ada Perallada.

Per fi l’he trobat. Una persona que no vol perdre ni un segon parlant de crisi. Ella, una dona optimista, s’estima més parlar de plats saludables, nous escenaris i Sal de vainilla (Planeta), la seva saborosa novel·la sobre segones oportunitats. Ada Parellada (Granollers, 1967), cuinera i escriptora, reconeix que malgrat que aquest Sant Jordi “hi he passat sense pena ni glòria”, està contenta perquè qui ha llegit la novel·la, diu, li ha agradat.

Pregunta. Què és una cuinera mediàtica? Ho és, vostè?

Resposta. No sóc mediàtica. Som coneguts en el nostre entorn, quan ets mediàtic tothom t’identifica més enllà del teu entorn. Però és cert que de dones en aquest ofici n’hi ha poques.

P. I per què tan poques?

“El problema és que
ens adaptem a les

coses bones i quan

falten, ens deprimim”

R. És un ofici incompatible amb la vida. És curiós que a les escoles d’hostaleria hi ha moltes noies fent cuina i restauració, es posen a treballar en un restaurant però de seguida que volen una família, tot grinyola i busquen alternatives com càterings i menjadors escolars.

P. Com és el seu negoci?

R. És petit, tinc una botiga. Som botiguers. Fins que no ho vaig entendre, em va costar molt. Em pensava que era empresària. Tenim una relació més enllà del menjar. Ara mateix tinc Semproniana, que és casa meva, i dos xiringuitos, Pla dels Àngels i Petra. Aquests dos són restaurants de butxaca, amb el mateix producte que a Semproniana però no tot el que envolta el plat. Com amb els llibres de butxaca, la novel·la és la mateixa però hi falten les il·lustracions, la tapa dura, paper bo...

P. Doncs parlem de novel·la, com és que n’ha escrit una?

R. L’he fet obsessivament. Els últims anys he escrit en mitjans de comunicació. Els meus fills i el meu marit em van animar a escriure ficció. I, juntament amb Planeta, em van donar confiança.

P. I després de la novel·la...

R. Jo em dedico, entre altres coses, a l’educació en alimentació, és la meva part d’obra social. La vida l’hauríem de fragmentar en tres. És el ying, el yang i la mare que el va parir. Has de tenir la part del negoci, els restaurants; la part personal que em diverteix, com la meva col·laboració als mitjans, i l’obra social. Tots hem de fer alguna cosa per als altres.

P. Com estem d’educació alimentària a Espanya?

R. Molt malament. Catastròficament. Som un país que qui tria el menú de casa són els nens, ells tenen el poder total. Les famílies s’han tornat molt petites, els pares treballen tots dos i se senten tremendament culpables. Com que el menjar és una arma potentíssima de negociació i de domini, els nens manen. A més no volem que el menjar sigui un conflicte familiar perquè aquella miqueta d’hora que estem amb els nostres nens no volem que ens la foti enlaire unes llenties. Amb això perdem molta varietat i amb la varietat perdem sabor i patrimoni culinari. Entre setmana mengem el que ens agrada i és fàcil i el cap de setmana sortim a fora i mengem sushi. A més ens omple d’orgull que els nostres nens mengin sushi.

P. És un problema que els nens en mengin?

R. No pot ser que una nena de sis anys sàpiga distingir entre un sushi i un maqui i no sàpiga què és un fricandó. Estem perdent el nostre patrimoni culinari amb aquesta història. Som esquizofrènics alimentaris. De dilluns a divendres mengem solucions i el cap de setmana, esferificacions.

P. Però sí que hi ha més preocupació perquè els nens tinguin un menjar sa...

R. Els pares amb una mica de nivell cultural són molt curosos amb l’alimentació dels nens fins que tenen deu anys. Després, se n’obliden.

P. Què ens falta?

R. L’expressió és “educació en alimentació”. Educar vol dir donar eines en autonomia alimentària. Els nostres supermercats són plens d’aliments, tenim producte disponible tot l’any... i s’educa creant hàbits, que el nen sàpiga que els dilluns toca llenties. Passes dels tres als 12 anys creant hàbits de consum perquè quan siguin adolescents i tinguin un euro a la butxaca sàpiguen triar. De cop i volta, no saps com, als 18 anys ja s’estan fent els àpats. Si no has creat els hàbits seran uns adolescents malalts que no se sabran defensar i triaran el que els vingui de gust.

P. I mentrestant, mig món fent dieta.

R. Estic molt en desacord. Si vols fer dieta, amaga-ho dels nens. A casa has de fer sempre salut, salut, salut. No facis menjar com si vinguessin 50 a sopar. S’ha de menjar poc, però de tot.

P. Com afronta la crisi?

R. Prou de parlar de crisi. S’ha acabat aquest rotllo de la crisi: no és una crisi, és un nou escenari. Quan parles de crisi és que penses que d’aquí a un any estarem com abans. Mai més estarem com abans. S’ha acabat. Els quatre clients que tenim són els que tindrem d’aquí a l’eternitat. Per tant, hem de tenir pocs cambrers, pocs cuiners, estirar-nos més, fer els espais més multidisciplinaris... Jo ja he canviat de xip. El problema és que ens adaptem a les coses bones de seguida i quan falten, ens deprimim.

P. És viable el negoci?

R. Ho ha de ser. Has d’inventar coses perquè sigui viable. Si el teu client pot gastar 20 euros, fes un menú de 20. Ens hem d’adaptar a la nova situació. El format del restaurant d’abans ja no funcionarà perquè la gent no ho pot pagar. Ho pot pagar un dia però el restaurant no viu d’un dia. El Bulli viu d’un dia de la gent perquè tothom ho vol. Però no nosaltres. Hem de donar menjar per al dia a dia de la gent. Els que fèiem menú-degustació seguíem pensant que vindrien temps millors. Hem de ser conscients de quina és la realitat de la butxaca del país i buscar coses per a aquesta butxaca.

La sal de l’Ada

No és molt típic una història d’amor entre fogons? “El tema de la cuina és circumstancial. La meva editora em va recomanar situar-me en un lloc que conegués bé. Podria haver passat a un coet però jo no sé on s’endolla un coet. Volia una novel·la fàcil, entretinguda, per passar-ho bé”, contesta la cuinera Ada Parellada.

Sal de vainilla és la primera novel·la de la cuinera catalana que transcorre en un restaurant en decadència. Els protagonistes són l’Àlex, un cuiner de 40 anys propietari del local Viejo Mundo, i la seva ajudant, la dolça Annette de Quebec. Dues persones diferents que comparteixen la passió per la cuina. Sal de vainilla és la primera però no l’última incursió en ficció d’aquesta cuinera que va créixer en la mítica Fonda Europa. Promet tornar-hi.