L’‘anomalia’ Sílvia Pérez Cruz, al Liceu

Ja té disc nou. I el presenta al Liceu. Recorda els seus inicis en la professió als 14 anys, quan “un senyor amb molts diners em va convidar a cantar en una festa”. És Sílvia Pérez Cruz. Una cara i una veu que com a instrument s’ha posat al servei d’una llarguíssima llista de projectes que l’han acostat a una varietat de músiques populars. Però encara no havia gravat cap disc amb composicions pròpies. Malgrat tot, ja és popular, però no famosa. Per això Sílvia Pérez Cruz és una deliciosa anomalia que demà presenta al Liceu el seu primer disc, 11 de novembre, en honor al dia que el seu pare feia anys. Un 11 de no-vembre del 2011 li va dedicar el concert que va oferir al Coliseum, i va recordar que aquell dia s’havia despertat a les 11 h. Un seguit de petites coincidències sentimentals i emotives són al cor d’aquest disc, sobrevolat pel record del seu pare, a qui dedica el disc, “papá, espero que te guste, está lleno de ti”. Al seu pare li agradava Nao sei, una cançó —amb lletra de Maria Mercè Mar-çal— que va cantar al Coliseum, i que forma part del disc que interpretarà demà al Liceu. Folegandros és una peça dedicada a l’illa grega que la cantant recorda que al seu pare també li agradava molt, perquè “com que és una mitja havanera la podia acostar als seus patrons estilístics. Fins i tot quan jo n’escrivia els arranjaments per als cors, ell va posar-hi la veu”, explica. El seu pare també va poder escoltar la cançó que li va dedicar la filla, Pare meu, amb lletra de Maria Cabrera. El disc, però, no és només un homenatge al pare: segons la cantant, O meu amor e gloria “està dedicada a les meves tres glòries, la meva àvia, la meva mare i la meva germana, que són algunes de les veus que sonen a la cançó”. Formada al bressol de la música popular, la que es canta al carrer, a les tasques i a les festes familiars i no ens arriba digitalitzada, ha recreat aquesta música al disc, on conviuen molts estils musicals. El resultat: una artista comprensible naturalment no només a la seva Catalunya natal (Calella de Palafrugell, 1983), sinó arreu de la península ibèrica. Al disc canta en català, castellà, gallec i portuguès amb un marcat accent acústic i una delicada i precisa instrumentació ideats per ella mateixa i Raül Fernández (Refree), amb qui ha compartit la producció d’una obra on Pérez Cruz no només fa prova d’una veu extraordinària, sinó de ser una artista que sap perfectament què necessiten la seva veu i les seves cançons. El disc té, doncs, un aire artesanal, de joguina feta amb temps, sense presses que en desbaratin l’efecte, el tacte i la delicadesa necessàries per parlar de coses que són ben endins. Al Liceu les composicions s’interpretaran amb molts dels músics que han gravat el disc, amb la intenció que, com diu la cantant, “soni tal com està enregistrat, ja que si hem treballats els arranjaments, com a mínim que es puguin sentir en condicions”.