Els M&m, de prop

La història del Palau de la Música, així com el destí final dels seus principals protagonistes —l’expresident Fèlix Millet i la seva mà dreta, Jordi Montull— encara està per escriure. La investigació sobre l’espoli de la institució cultural ni tan sols ha acabat i encara és d’hora per saber si els autors del saqueig acabaran a la presó i, si ho fan, quant de temps restaran a l’ombra. De moment, i fins que s’esclareixin els misteris per resoldre —el més important: a on van anar a parar 18 milions de l’espoli cobrats en xecs bancaris?— el lector pot endinsar-se en el trencaclosques d’una història coneguda a través de Fèlix Millet, el gran impostor (Angle Editorial).

El llibre, escrit pel periodista d’El Punt-Avui Jordi Panyella, és un bon compendi de la realitat judicial que ha sortit a la llum, però no tant, potser, una indagació de la “trama secreta” al voltant del Palau, com suggereix el subtítol. L’obra s’ha guanyat el favor del públic: en poc més d’un mes ha venut 4.000 exemplars i ha ocupat els primers llocs del rànquing de no ficció en català. La bona acollida del llibre, redactat per un especialista en informació de tribunals, ha portat l’editorial a publicar-ne una segona edició.

A banda d’encertar de ple amb el tema —l’interès del lector català per l’escàndol del Palau és indubtable— l’encant del llibre rau en l’estil, àgil i planer, i en l’estructura narrativa, que defuig el relat cronològic per atrapar el lector en cercles concèntrics que ens van apropant a personatges i situacions de forma minuciosa, amb vocació pel detall. Un cop llegida, l’obra et deixa la sensació que el desfalc s’hagués pogut evitar molt abans del 23 de juny de 2009, quan, en una imatge que quedarà per a la memòria col·lectiva, els Mossos d’Esquadra van enregistrar el colosseu musical.

El llibre està farcit d’anècdotes impagables, que donen a entendre com es veia venir, des de feia anys, que alguna cosa no rutllava. Un d’aquests indicis, explica Panyella, l’hem d’anar a buscar el 1984, quan l’aleshores conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Rigol, va prendre la iniciativa d’apartar Millet del Palau per actuacions irregulars. La intervenció de Xavier Millet, un germà del Fèlix, va fer canviar d’idea el conseller: “L’has de mantenir, però vigila’l”, li va esmentar.

La feina periodística de Panyella beu de la investigació judicial, però també d’entrevistes i testimonis —alguns, tot i el temps passat, encara demanen l’anonimat— que ens donen una idea acurada del context en què van actuar Millet i Montull, als quals el periodista anomena M&m, com la xocolata. La M majúscula és per a l’expresident, ja que es reservava la major part del seu particular pastís (el 80%).

Un dels capítols més controvertits és Un matí entre togues, on l’autor defensa a capa i espasa l’actuació del primer jutge instructor del cas, Juli Solaz, tot i la seva evident parsimònia que va arribar a exasperar els fiscals. Panyella, a més, amaga al lector una conversa que va mantenir amb el jutge i desaprofita, en nom de la “intimitat”, una oportunitat per anar una mica més enllà.