El capità Scott, marioneta del destí

Amb una sincronia esgarrifant, ja que coincideix amb el centenari durant aquest mes de març de la mort de Robert Scott, Scott de l’Antàrtida (1868-1912), ens arriba un espectacle que inclou marionetes i que recorda i recrea la mort del malaurat i heroic explorador dels erms blancs i gèlids del Pol Sud.

 La companyia Bialostocki Teatr Lalek, una de les més importants de Polònia en aquesta especialitat, inaugura demà divendres a les 21 hores al Poble Espanyol de Barcelona la tercera edició del prestigiós festival TOT de teatre de titelles amb El polo (Biegun), un muntatge en què la desastrosa aventura de Scott i els seus companys d’expedició es representa amb tot el dramatisme amb actors i ninots manipulats. És impossible no pensar en els exploradors com a marionetes d’un destí tràgic.

El muntatge, dirigit per Ewa Piotrowska, és una adaptació de Polyus (El Polo), una breu (menys d’una hora) i poc coneguda obra teatral de Vladimir Nabokov que l’autor de Lolita va escriure el 1923 inspirat per la contemplació dels diaris de Scott al British Museum. La peça de Nabokov, d’unes quinze pàgines, descriu d’una manera molt lliure —canvia els noms de tots excepte el de Scott—, però fidel a l’esperit dels fets i especialment al seu patetisme, la mort dels quatre últims membres de la dissortada expedició britànica, esgotats i derrotats després d’haver estat incapaços de guanyar-li al noruec Amundsen la carrera per conquerir el Pol Sud i sense subministraments i forces per tornar a la base.

La peça, drama en un acte, comença 44 dies després de la partida de l’expedició, quan el grup porta 5 jornades captiu en una tenda que es convertirà en sudari.

Circ, acròbates, vídeos

Els personatges viuen moments terribles de patiment i deliri a les tendes, atrapats en un infern gelat, i un d’ells, Johnson, marxa de la tenda amb la cèlebre frase que de fet va pronunciar Titus Oates quan va partir per un acte de coratge llegendari i cavallerós: “I’m going outside”; “I may be away some time”.

L’obra s’ha muntat molt poques vegades i, de fet, la primera producció rellevant és la de 1996 a la Schaubühne de Berlín dirigida per Klaus Michael Grüber, amb traducció i dramatúrgia de Botho Straus i protagonitzada ni més ni menys que per Bruno Ganz (Scott).

Els quatre actors-marionetistes de Bialostocki Teatr Lalek actuen com a aparicions fantasmagòriques, vestits amb indumentàries polars. Són un cor d’ànimes perdudes en el torb lamentant el seu destí i llançant al gel el dolor i la pena que senten. La marioneta que utilitzen és una mena de petit ninot articulat del tipus Geyperman (tan de dol, precisament, per la mort del seu creador) vestit d’explorador. L’escena en la qual el titella s’arrossega en un borrissol de neu fins a defallir embolicat en una llum blava gelada és glacialment bonica i commovedora.

El polo, en polonès subtitulat, només és la punta de l’iceberg de l’atractiva programació del TOT (Titelles, Objectes, Teatre), que torna a dirigir el canadenc Jacques Trudeau, secretari general d’UNIMA (Unió Internacional de la Marioneta). 22 espectacles, per a nens, adults i per a tots els públics, tallers per a les famílies i per als professionals, cercavila, un festival off, actuacions nocturnes i la celebració del Dia Internacional del Titella, diumenge, amb la lectura del manifest internacional, componen la intensa programació, fins al dia 25 (http://www.poble-espanyol.com/pemsa/ca/01-el-poble/tot-festival.html).

“Aquest any volíem donar la idea d’evolució de l’art del titella, descobrir al públic els nous llenguatges del gènere”, explica Trudeau, que recalca que “no hi ha fronteres entre les arts”. El director està molt satisfet d’haver pogut incloure propostes “molt inhabituals”, com a espectacles que inclouen circ, acròbates, art visual o vídeos. “Aquesta vegada, a diferència de la passada edició, més innovació que tradició”. Trudeau destaca El polo, que recomana als qui no imaginen fins a quin punt un espectacle amb marionetes pot ser per a adults. “Està ple d’emocions fortes”.

De la resta de la programació, el director destaca Hillary Chaplain, que combina clown amb titelles i objectes, el Teatre dei piedi, que com el seu nom indica manipula les marionetes amb els peus, Siesta Teatro, amb la seva versió d’El traje nuevo del emperador d’Andersen, o Marieta, de La Visual, història d’un nen que demana una cuineta. Mereix una menció especial per al director l’estrena mundial de Monsters, coproducció del festival amb una companyia escocesa.