València ‘mon amour’

La situació política, social i cultural del País Valencià és deplorable: corrupció generalitzada en el poder, asfíxia de la cultura en valencià, tutelatge dels mitjans de comunicació, neutralització de les opinions dissidents, censura sense vergonya, procediments dictatorials d’una grolleria inimaginable, provincialisme eixorc sotmès a l’òrbita de Madrid... En l’àmbit de les arts escèniques, la professió es troba al caire de l’abisme induït i, no cal dir-ho, la dramatúrgia en valencià disposa d’una visibilitat gairebé nul·la en la cartellera de la ciutat de València.

Paradoxalment, Que tinguem sort!, de Carles Alberola (Alzira, 1964), és una mostra dels límits de magror a què ha arribat el poquíssim teatre en valencià que encara té un mínim de presència pública. El text podria considerar-se una barreja de comèdia blanca, generacional, agredolça, d’actualitat, metateatral, woodyallenesca, autoreferencial: alberoliana. Una comèdia per fer passar una estona al públic, sense atabalar-lo ni indigestar-lo ni poc ni gens.

Alberola hi tracta de les dèries de sempre (el sexe, l’edat, l’autoestima, la insatisfacció, el suïcidi), vistes amb l’humor i la candidesa incombustibles d’un Peter Pan del llevant peninsular. Carles i Alfred, els personatges de Que tinguem sort!, són dos actors simpàtics i francs que, complerts els 45 anys, arriben a la tremenda conclusió que ja no són joves. Carles, obsessiu i catastrofista, no accepta el món que li ha tocat de viure, mentre que Alfred, molt més realista, mira de trobar-ne els millors al·licients.

Amb un embolcall de teatre dins del teatre, els dos actors mantenen unes converses intranscendents sobre el pas del temps, la degradació dels cossos, les relacions sentimentals, la mort... El to d’amics de tota la vida, a ritme d’esquetx, de gag o de cançó italiana, es combina amb fugides melodramàtiques, més íntimes, de serial de tele, i, per acabar-ho d’adobar, amb els planys pel caràcter efímer de l’ofici teatral i l’agonia de l’escena valenciana.

No hi falten tampoc referències a l’actualitat. Alberola fa dir al seu protagonista i alter ego: “València és un desastre”. Més endavant, en una mena d’autoconfessió de mala consciència, declara que aquesta mena de teatre només fa riure i després tot continua igual. O, encara, parodia els tòpics progagandístics més insultants del PP local i, en el monòleg final, imagina una utòpica societat valenciana sense especulació immobiliària, ni corrupció, ni fastos esportius, ni vetos a TV-3, ni llistes negres. Pirotècnia... per a mascletaes.

D’una blancor inofensiva, d’una inconsistència notable, la nova peça d’Alberola contribueix a alimentar una dramatúrgia buida de contingut, autocomplaent, superficial i innòcua. És l’epifenomen dramàtic d’una València oficial que es torna cada vegada més “provinciana”, tal com diagnosticava Joan Fuster el 1962: més inerta, despersonalitzada, ensopida. Sens dubte, els textos del Woody Allen de la comarca de la Ribera Alta són fàcilment assimilables pels mafiosos del PP, que deuen tenir els espectacles simpàtics d’Albena, la companyia creada per Alberola, per una derivació, amb un cert pedigrí, de la degradada cultura de la falla.