El cinema i els nois de la premsa

El mestre del periodisme Ryszard Kapuscinski va escriure que la bondat és essencial per exercir la que va ser la seva professió. Tot i això, hi ha estesa una imatge egoista dels periodistes. També va dir Kapuscinski que l’art sempre ha indicat quin rumb prenia el món. És per això que el cinema ha explicat l’evolució del periodisme.

 La Filmoteca de Catalunya va inaugurar ahir el cicle De ofici, periodista amb motiu del 25è aniversari del Col·legi de Periodistes de Catalunya i amb l’objectiu de reflexionar sobre el futur i les amenaces de la professió.

El pilar democràtic que pretén ser l’intercanvi d’informació i opinions es veu envoltat avui de diversos perills, tant tecnològics com polítics. Però, quina imatge ha donat el cinema del periodisme i els periodistes al llarg del segle XX? Herois o dolents? Segons Octavi Martí, director adjunt de la Filmoteca i coordinador del cicle, “depèn de les èpoques. Alguns s’han venut al millor postor i d’altres han estat incorruptibles, però hi ha una imatge dominant, i no és precisament bona”.

És d’estranyar l’absència en el cicle de pel·lícules mítiques com Ciudadano Kane o Primera plana, però Martí té una explicació: “Hem volgut projectar un cinema que es relacioni amb els problemes actuals”. El cuarto poder (1952), de Richard Brooks, presenta la lluita contra la política i l’administració per salvar un diari del seu tancament. Humphrey Bogart encarna el defensor de la pluralitat. La recerca de la veritat també és l’argument d’El hombre que mató a Liberty Valance (1962). John Ford narra la història del senador Stoddard, convertit en heroi després d’acabar amb el bandit Valance. El periodista que segueix el cas decideix mantenir la llegenda, però Ford dóna llum a la veritat. Séptima página (Ladislao Vajda, 1950) reflecteix l’Espanya de la meitat del segle XX. Martí considera que “es dibuixa la realitat d’un país minvat pel franquisme”. També els mitjans es presenten com a còmplices de la política a Buenas noches y buena suerte (George Clooney, 2005), però aquí hi ha un periodista disposat a nedar contracorrent. En un clima de repressió del comunisme, el periodista Edward Murrow s’enfronta a les polítiques corruptes del senador McCarthy. Mentrestant ha de fer front a pressions de la seva cadena i dels patrocinadors.

No és només el poder el condicionant del periodisme. Les noves tecnologies exigeixen als mitjans una oferta basada en la immediatesa. I això es veu a REC (Jaume Balagueró, 2007). “És possible comunicar sense temps per a la reflexió?", es demana Martí.

Amb les dues últimes pel·lícules es discuteix la capacitat dels mitjans per construir una opinió pública. La francesa Poison d’Avril (William Karel, 2002) narra com un petit incident crea un clima d’inseguretat social a tot un país. D’altra banda, Cuando la ciudad duerme (Fritz Lang, 1956) presenta “com els grups multimèdia exploten un tema per obtenir beneficis personals”.

“La credibilitat del periodista és baixa i les crítiques a la relació de premsa i poder són generalitzades”, resumeix Martí. La conclusió? L’ideal d’herois que es té d’ells s’ha quedat en una imatge de dolents, merescuda o no en part gràcies al cinema.