El destí del Canòdrom

El Canòdrom Meridiana ha tornat a les notícies. Després d’una campanya d’assetjament del director, Moritz Küng, que ha culminat amb l’abandonament del projecte de convertir-lo en un centre d’art, sembla replantejar-se l’ús d’aquest edifici. Ara l’edifici passarà a ser dirigit per Barcelona Activa. Un nou cop de timó, doncs, per a aquesta obra singular que, tal com era previsible, resulta difícil d’encertar-ne el nou ús. És, doncs, el moment de fer algunes reflexions sobre aquest punt, aparentment irrellevant, del destí dels edificis dignes de menció però construïts per a una finalitat que ha caducat. El cas del Canòdrom resulta especialment oportú perquè aplega algunes coses que el fan un exemple interessant, no ja per la vàlua arquitectònica que tenen, sinó perquè no és un edifici històric —no és un monument perquè m’entenguin— i perquè duu a primera línia de debat el canvi d’ús més que el de la reparació.

De l’arquitectura dels anys 50 i 60 en queden ja pocs exemples, tret evidentment dels habitatges, que s’han mantingut com a mínim en la seva aparença externa. Els cinemes, les fàbriques i els edificis industrials han desaparegut pràcticament, o s’han alterat tant que ja no resulten recognoscibles. Els que millor es conserven són generalment els que segueixen dedicant-se al mateix, com ara l’editorial Gustavo Gili del carrer Rosselló.

Com es pot fer per trobar un nou ús a un edifici? Com es pot fer sense haver-ne d’alterar el caràcter i l’estructura? Un edifici té unes característiques que el fan adequat per a unes coses i no adequat per a d’altres. Evidentment tot és corregible, però no podem introduir modificacions que facin absurd el seu destí. Un vapor amb columnes de fossa no serà mai una bona pista de bàsquet. Els edificis tenen unes lleis: són diàfans o compartimentats, són la suma d’elements singulars o són repetitius, són transparents o opacs. Qualsevol d’aquestes qualitats el fan idoni per a una fi o per a una altra.

Les qualitats del

Quan un edifici com el Canòdrom és extraordinari, pel seu destí original (es tracta d’una grada per veure curses i no d’un edifici d’oficines o d’una escola), per l’estructura (una versió pobra en acer de l’hipòdrom de la Zarzuela de Madrid) o per la forma (un dels més escultòrics de Barcelona), resulta encara més difícil trobar-li un nou destí i en canvi resulta molt fàcil deixar-se enlluernar pel valor icònic que té. Aquest últim impuls que ens mou a veure en els edificis la seva imatge publicitària és, al meu parer, el que acaba per imposar-se a les decisions. Un edifici emblemàtic per a un ús emblemàtic no sempre és una equació ben plantejada.

El Canòdrom és gran, però té una superfície útil petita, té molta superfície coberta però no tancada, és difícil d’enfosquir-lo i té molta forma. Totes aquestes qualitats són difícils, a priori, per convertir-lo en un centre d’art i fàcils per exemple per destinar-lo a biblioteca, que és la primera proposta que es va fer però que finalment no es va tenir en compte. És un edifici lligat a l’espai lliure del davant amb el que forma una unitat absolutament singular, la vertadera inauguració popular de l’edifici va tenir lloc a les festes de la Mercè del 2010 i va posar de manifest aquesta relació. Barcelona necessita una direcció per pensar en l’ús dels edificis d’acord amb la seva estructura formal i constructiva. Té tanta importància tenir una comissió sobre aquest aspecte com una comissió de qualitat. Cal que les decisions sobre el destí d’aquests edificis siguin més professionals. Per aprofitar adequadament un edifici és important encertar-ne el nou ús, especialment quan un edifici és com la sabata de la Ventafocs, aleshores s’ha de buscar el peu que hi vagi a mida.