‘Somni d’un apotecari d’estiu’, de Guillem Viladot: L’infinit com a experiència

A l’estació de Barcelona, el tren preparat per sortir: un home entossudit vol viatjar amb un elefant despullat, malgrat que els reglaments ferroviaris ho impedeixen, perquè no li agrada viatjar sol; una modista, cridada d’urgència, diu que és impossible confeccionar un vestit a l’elefant; es forma una cua de passatgers disposats a regalar a l’entossudit viatger una puça com a companya de viatge, substituint així el paquiderm. I, per fi, “la màquina del tren comença a treure fum” i posa direcció cap al seu destí, Saragossa. I així també comença el somni de l’apotecari d’Agramunt, Antoni Sanuy i Benet, un home “solter” i que “voreja els setanta”, amb aquesta escena que, parafrasejant Joan Todó, comparteix la “desimboltura montypynthonesca” que posseïa en Boris Vian, escriptor oníric com n’hi ha pocs.

Todó firma el pròleg de Somni d’un apotecari d’estiu, la novel·la de l’escriptor, poeta, artista i també apotecari d’Agramunt Guillem Viladot. Fins ara inèdita, l’editorial Comanegra recupera aquesta obra precisament quan fa un segle del naixement de Viladot, un experimentador incessant, com diria Pau Minguet, comissari de l’exposició dedicada al creador que actualment es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas. Somni d’un apotecari d’estiu ens permet endinsar-nos en l’imaginari viladotià, sobretot ens permet apropar-nos a la seva concepció de l’art i del llenguatge, a la seva manera d’entendre la relació entre vida i art, entre pensament, cultura i experiència. “La veritat som nos­altres complets. Els nostres sentits passen per la intel·ligència: això és la veritat”, li diu l’apotecari a en Pau l’apotecari, convertit en personatge del seu somni, en el qual exerceix també de jutge d’Agramunt i té una filla, l’Eugènia. “La veritat només es veu a través de les paraules, i els mots són diversos i difícils”, afegeix l’apotecari. Pau l’escolta amb atenció, després d’haver-li explicat què ha passat —uns bandolers han assaltat el tren, per això ell, que ha aconseguit escapar, ha arribat fins a Agramunt—. La història que explica el jove i, sobretot, el seu diàleg amb l’apotecari permeten a Viladot reflexionar sobre l’estatut de veritat i de realitat. Perquè, sembla dir-nos, no hi ha realitat fora del llenguatge. La frontera que separa el somni de la vigília es desdibuixa: hi ha tanta veritat al somni com a la realitat o, més ben dit, la veritat és tan dubtosa al somni com a la realitat. Perquè, com deia Lacan, autor llegit per Viladot —ho recorda Todó a la introducció, esmentant en concret Autobiografia de Déu—, despertem quan està a punt d’aparèixer el Real, el Real traumàtic, per continuar somiant. I això, com assenyala Todó, és allò que Pau recorda a l’apotecari: “Pau revela en algun moment que sap que forma part d’un somni. I això vol dir que no n’acaba de formar part, que no pot ser tancat dins d’ell. Perquè ell és el Real, la natura que l’apotecari enyora”.

Davant la cultura i el saber il·lustrat, trobem la natura, “el llibre de la vida”, els sentits i, finalment, l’experiència. Com recorda l’Eugènia, en els sentits radica l’experiència de la infinitud. I així tornem a l’inici, a l’experimentació incessant de Viladot entesa com una recerca a través dels llenguatges d’una experiència total, il·limitada, una experiència que permeti pensar amb un apotecari d’Agramunt dit Antoni Sanuy i Benet que somia amb un apotecari d’Agramunt dit Antoni Sanuy i Benet que es converteix en una locomotora que es dirigeix cap a l’infinit.