Crónica
Texto informativo con interpretación

El gol va ser de Cruyff i la foto, de Rafa

Han passat tantes coses en 25 anys que convé actualitzar el relat del Barça en el seu 125è aniversari

Rafa Seguí amb la foto del 'gol impossible' de Johan Cruyff.
Rafa Seguí amb la foto del 'gol impossible' de Johan Cruyff.ALBERTO ESTÉVEZ (efe)

Aquella fotografia del gol impossible, la de l’escorç de Johan Cruyff davant la sorpresa de Miguelito Reina i sense que la pilota tapés tampoc la cara d’estupefacció de Domingo Benegas al Barça-Atlètic de Madrid del 23 de desembre de 1973, va passar a la posteritat amb la firma d’Horacio Seguí, però la veritat és que la va fer el seu germà Rafa. Tot i que la seva obra és tan ingent com acreditada, especialment reconeguda en el món de l’atletisme i en els Jocs Olímpics, sobretot des de Barcelona’92, la figura de Rafa Seguí no s’havia vinculat mai al gol únic que va marcar l’as volador, fins que 49 anys més tard Horacio ha reconegut amb un document que la icònica imatge la va capturar el seu germà al Camp Nou.

Així ho va explicar Rafa a l’agència EFE, que va confirmar la notícia amb fonts pròximes al mateix Horacio, i ha denunciat també els diversos mitjans que últimament havien tractat el retrat, com és el cas d’EL PAÍS, que va publicar una crònica el 12 de febrer amb el títol La foto imposible del álbum de Horacio. “Jo, des de l’any 1974, li vaig dient que la fotografia és meva i no m’ha fet mai cas. Ha mentit”, afirma Rafa, la versió del qual ha estat corroborada també pel testimoni d’Antonio Campañá. Horacio i Rafa treballaven junts llavors, tots dos van anar al partit i no hi hauria hagut litigi si la fotografia s’hagués signat sempre amb el nom de Seguí o Germans Seguí i no s’hagués personalitzat finalment en Horacio.

Res de nou si es té en compte l’exemple que van seguir famílies com els Pérez de Rozas o els Brangulí. Als ulls dels redactors, els fotògrafs han estat sempre molt seus, estranys de vegades en els seus acords i al mateix temps solidaris i de vegades anònims, perquè fins fa poc se citava l’agència i no necessàriament l’autor: se signava EFE, res més, i no EFE / Alberto Estévez. La meva mirada periodística va canviar des que vaig tenir la sort d’aprendre de Carlos i Emilio Pérez de Rozas –el meu capità i redactor en cap a EL PAÍS– i d’Agustí Carbonell, un fora de sèrie que va aconseguir que tallés línies del text ja escrit per donar més grandesa a les seves innovadores imatges sobre els partits del Barça, seleccionades amb un dissenyador únic anomenat Lluís Bosch.

Rafa Seguí ja col·laborava llavors amb el diari i, malgrat tot, no vaig pensar mai –ni es va comentar– que era l’autor del gol impossible d’El Flaco. Tot i que la instantània era propietat del seu germà, Horacio tampoc es donava importància quan se li preguntava per l’enfocament i l’instant de la jugada, como si l’atzar hagués jugat a favor i no hi hagués tingut res a veure la seva condició de fotògraf del Barça i de la família Cruyff. Fins i tot feia servir l’expressió “vaig tenir xamba”, abans d’admetre que estava equivocat quan sostenia que la foto era seva, en contra del criteri del seu germà, que va acabar per revelar l’equívoc després de sentir-se ultratjat durant el seu plet amb Horacio. Ara s’imposa corregir l’equívoc a petició de Rafa.

La tasca voldrà el seu temps perquè la foto està molt estesa i il·lustra escenaris tan visitats com la Fundació Cruyff i sobretot el Museu del FC Barcelona. La directiva del club blaugrana, reunida a Montserrat el passat 26 de abril, va nomenar precisament David Carabén com a comissionat per al 125è aniversari del club, que se celebrarà el 2024, i ha creat també una comissió denominada de la memòria històrica del Barcelona, presidida per la vicepresidenta institucional Elena Fort i que té com a membres els historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Carles Viñas; Xavier García Luque, redactor de La Vanguardia i un dels periodistes més documentats i que més ha escrit sobre el Barça; i Josep Bobé, autor del llibre Quan no érem ni onze.

David Carabén ja va dirigir el programa Recorda Míster de Barça TV i és fill d’Armand Carabén, el gerent que en temps del president Agustí Montal va fitxar Johan Cruyff. El pare Carabén no només va ser decisiu per fer que el profeta del gol acabés recalant al Camp Nou i no al Bernabéu, sinó que va organitzar els actes del 75è aniversari el 1974. Al fill Carabén li correspon reprendre un fil històric que va tenir el seu punt àlgid en el Centenari de 1999. Cal actualitzar el relat blaugrana, a més de canviar l’autor de la foto de Cruyff, perquè en els últims 25 anys han passat moltes coses, tantes que aquell club victimista tan ben definit i explicat per Manuel Vázquez Montalbán va passar a governar el futbol fins a la caiguda del president Josep Maria Bartomeu.

N’hi ha prou amb repassar, per exemple, els episodis viscuts durant el contenciós Pep Guardiola–José Mourinho i en especial les rodes de premsa de tots dos abans i després de l’anada de les semifinals de la Champions del 2011, disputada al Bernabéu i guanyada pels blaugrana amb dos gols de Leo Messi. Les acusacions del tècnic portuguès sobre la influència del Barça en els poders fàctics per justificar la derrota van autentificar d’alguna manera la denúncia històrica blaugrana del tracte de favor que, al seu parer, rebia sempre el Madrid. L’estil del Barça va passar a competir amb la mística del Madrid. Cap figura ha despertat més animadversió en el madridisme que la de Guardiola, derrotat amb el City en la seva visita del dimecres a Madrid.

El contenciós convida d’alguna manera els historiadors blaugrana a contrastar i contextualitzar l’obra i dimensió del Barça. David Carabén sembla plenament conscient de la seva tasca: “És un immens orgull i una gran responsabilitat acceptar l’encàrrec del club que porto al cor i, alhora, una oportunitat per explicar a tothom allò que dona sentit al més que un club, la seva identitat esportiva, institucional i simbòlica”, afirma. “M’emociona fer d’alguna manera el que va fer el meu pare per al 75è aniversari, quan va repensar l’entitat en uns temps de canvi […]. Hi dedicaré els millors anys de la meva vida!”, afegeix Carabén, llicenciat en Ciències Polítiques i també cantant, guitarrista i compositor del grup Mishima.

Els aniversaris conviden a dimensionar la vida dels millors clubs i haurien d’ajudar també a explicar la veritat en temps de mentides, dies en què el domini del relat és més important que no pas el marcador, jornades en què la tecnologia s’utilitza sovint de manera tan partidista pels mitjans de comunicació que fa bona la discutida tradició oral dels aficionats al futbol, i naturalment també els del Barça. Ara, després de gairebé 50 anys, s’ha sabut fins i tot que el gol impossible de Cruyff no era d’Horacio, com tot barcelonista afirmava, sinó de Rafa Seguí. En qualsevol cas, ningú dubta que va ser gol i que el gest de Cruyff va causar tal admiració que Reina i Benegas es van quedar amb la boca oberta al Camp Nou.

Sobre la firma

Ramon Besa

Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS