“El mercat no està bé, almenys per a les dones heterosexuals”

Leticia Asenjo (Granada, 1978) no és la Bridget Jones catalana. Ni ho vol ser. Però el seu llibre és com la mateixa vida: divorci, sexe i molta dosi de realitat. Divorci i aventura és una novel·la divertida, amb el punt just de mala llet perquè no es torni agra, tal com la descriu el seu editor Miquel Adam (La Segona Perifèria). Un llibre del tot ficcionat, ho admet ella mateixa, excepte el capítol en què explica l’afer que va tenir amb Bernat Dedéu. Aquesta psicòloga de Barcelona parla i escriu sense embuts: “Em vaig obligar a no pensar en el què diran. Perquè si no no faríem res. Vaig pensar que si fos un home no m’ho plantejarien. Dubto que a Philip Roth, que parla d’amants i examants, ningú li preguntés com se sentien els seus fills”.

PREGUNTA. Fa deu anys que es va separar. Com ho recorda ara?

RESPOSTA. Aquell moment va ser molt dur. Cap separació són flors i violes, va ser un dels moments més tristos de la meva vida. Tots dos som psicòlegs i vam fer un esforç molt gran: si s’havia de trencar una cosa era la parella, però no la família. I a més, volíem seguir treballant junts perquè, com a socis, ens va molt bé.

P. Hi ha una fórmula perfecta perquè els nens no pateixin?

R. Cada família és diferent. Nosaltres, per exemple, som molt flexibles. Els papers els vam fer nosaltres, no un advocat. Som molt hippies en aquest sentit. Però l’esforç principal és no quedar-se amb el ressentiment, encara que no hi hagi fills. Has de poder recordar el que et va unir en un moment donat.

P. Costa gaire?

R. Sí. És més fàcil tenir ràbia que no pas pena. La ràbia sempre tapa la pena. I t’has d’empassar molts gripaus. I pensar molt en els nens.

P. Existeix el club de les divorciades contentes, o és una etiqueta que amaga el fracàs d’un projecte?

R. Al final sempre és fàcil posar etiquetes, però no s’ha d’idealitzar, perquè una separació és molt dolorosa. El meu marit va ser el meu primer nòvio, vaig sortir de casa els pares per anar a viure amb ell. No havia viscut mai sola i de cop ho has de fer tot tu, logísticament és dur, i després hi ha tot el tema econòmic.

P. Divorciar-se és un mal negoci.

R. Sí. I després has de tornar al mercat, que per a mi és un pal el tema del flirteig. Em fa molta mandra haver de fotre el rotllo cada vegada. El que és veritat és que no me n’he penedit mai, he trobat el meu equilibri. M’agrada molt viure sola.

P. És saludable acabar formant una família amb la primera parella?

R. Recordo que m’ho deien quan vaig començar. Al principi el que ens venen és que has de trobar l’amor. Jo el vaig trobar, estava molt enamorada, ell és la meva família. Inclús ara fem el dinar de Nadal junts, amb els meus pares, la seva mare, alguna vegada han vingut els seus nous sogres. Mai vaig trobar a faltar vida.

P. I un cop separades, moltes dones coincideixen que el mercat sentimental està complicat.

R. Sí (riu). El mercat no està bé, almenys per a les dones heterosexuals. És difícil perquè amb l’edat et tornes més exigent i es veuen més les costures. Amb la joventut es blanquegen molts trets del caràcter i a partir dels 40 cauen les caretes. La fórmula és: per estar igual o normal, no t’hi llancis perquè perds llibertats. Les persones, i les dones, hem de lluitar perquè no ens faci por la soledat.

P. Tinder és una opció?

R. Sempre m’ha fet mandra. Vaig durar una setmana i no vaig quedar amb ningú. És un format que em costa molt. Prefereixo anar a llocs on realment puguis trobar gent amb qui tinguis coses en comú. En aquest sentit, soc antiga. Em vaig apuntar a l’Escola d’Escriptura. En aquest format d’aplicacions he vist tanta mala educació. Has de fer un esforç cognitiu per entendre que aquesta no presència és una persona i has de mostrar un mínim de respecte. Crec que és un femer de mala educació.

P. El problema és el concepte de matrimoni per a tota la vida? Pensar això és la veritable llosa?

R. El que es fa molt difícil i és el que recomano, i que jo no vaig aconseguir i molt poca gent aconsegueix, és: tenir vida pròpia, vida familiar i vida individual. Quan els nens són petits les proporcions varien, però l’esforç és anar acceptant que els fills es fan grans. Costa molt separar-se dels fills i no fer-los servir com a excusa per tapar mancances. Però no hem d’oblidar la vida que teníem abans. Al final ser un bon pare és no estar penjant dels fills i no deixar-los avançar. Jo ho parlo molt amb ells. Un exemple: van amb el seu pare i quan tornen ja no queden Donetes, i es queixen. I els dic que jo no em quedo congelada esperant que vosaltres vingueu. Menjo Donetes, surto amb amics... tinc vida.

P. Hi ha un punt d’inflexió de la relació de la dona amb el sexe?

R. Tenim dret a viure el mateix que un home, però això no vol dir que el que viuen actualment els homes sigui allò a què hem d’aspirar tots. He de poder tenir dret a ser mala persona sent dona. Soc un mica pessimista, perquè sento el que m’explica la meva filla de quart d’ESO i veig involució, hi ha masclisme. L’altre dia m’explicava una amiga que a urgències cada vegada hi ha més visites amb fissures anals pel consum de porno. Això em sembla espantós. A casa parlem molt de sexe. Estem en una època molt confusa, rebem uns missatges, ens convencem que tenim uns drets, però després hi ha coses que no canvien.