LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Precisió i rèplica

Ponç Puigdevall exerceix una crítica sustentada en un menyspreu a les generacions, els corrents, les dreceres sociològiques i qualsevol mena d’explicació homogènia

Ponç Puigdevall practica la lectura atenta, una de les estratègies crítiques més desateses, probablement per la seva enorme complexitat
Ponç Puigdevall practica la lectura atenta, una de les estratègies crítiques més desateses, probablement per la seva enorme complexitatCarles Ribas

Aquest text pertany a un gènere terrible, gairebé catastròfic, en el qual resulta senzillíssim cometre un error i precipitar-se en el ridícul o la ignomínia: el comentari del llibre d’un col·lega de suplement. De fet, es podria reunir una fabulosa antologia del desvergonyiment al voltant d’aquest peculiar gènere al qual ara m’enfronto.

Per tranquil·litzar-me em dic que compto amb un avantatge: el lector coneix àmpliament la trajectòria de Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963), més quan molts dels textos reunits a Jardins secrets es van publicar a Quadern. El lector ja sap àmpliament si li interessa o no comprar el llibre. Així que podem dedicar l’espai a qüestions més interessants per a la crítica que el mercadeig: l’exposició i la discussió d’idees, el seu fi veritable, encara que la major part del temps dissimulem per acontentar les editorials i altres professionals del nostre entranyable negoci.

Jardins secrets està constituït per una seqüència de 99 ressenyes sobre relats i contes escrits en català en un període molt ampli: del 1991 al 2021. La disposició cronològica, combinada amb la decisió d’incloure només crítiques positives, defineix el to del llibre: un itinerari feliç. No estem davant un cànon, ni de l’organització teòrica d’un període, sinó d’invitacions a la lectura o a la relectura de llibres concrets. Algun lector potser sentirà curiositat per les negatives, però cal tenir presents les paraules d’Auden: si “ressenyar mals llibres és depriment per a l’esperit”, rellegir les ressenyes negatives pot considerar-se autolesió. D’una literatura només val el que roman.

La decisió d’estructurar així el material lliga molt bé amb la mena de crítica que exerceix Puigdevall (inalterable al llarg de tres dècades), sustentat en un menyspreu a les generacions, els corrents, les dreceres sociològiques i qualsevol mena d’explicació homogènia. El que a Puigdevall li interessa és desentranyar el que cada llibre (o autor) té de diferent. Coure la lectura crítica en el suc dels seus propis interessos. Sense cap altra crossa que la lectura atenta: una de les estratègies crítiques més desateses, probablement per la seva enorme complexitat.

Si Puigdevall surt airós d’aquest envit es gràcies a dues estratègies que requereixen alguna cosa més que voluntat. Això és: un exercici gairebé maníac de precisió i un estil (no sé si polit per a l’ocasió) de frases llargues, que s’obren a noves clàusules i matisos, en onades que tracten de perseguir el tema fins a l’últim racó. La precisió i la parataxi es trenen de manera natural per oferir passatges memorables: l’estudi de l’estil de Jordi Ibáñez, les atmosferes de Jordi Coca, l’evolució tècnica de Sergi Pàmies... on cada frase sembla pensada per primer cop i per fer-la servir un sol cop.

El progrés cronològic també afecta l’evolució del material. En la primera part abunden una sèrie de peces on Puigdevall aprofita la publicació d’un llibre per oferir-nos una panoràmica de l’autor, esclaridora i insòlita, entre les quals destaquen les de Monzó, Porcel o Puig, molt útils també per reorientar la lectura en el cas d’escriptors com Montcada o Palol, dels quals no aconsegueixo trobar l’entrellat. En la segona part proliferen les apostes, lectures d’autors que van en direcció a la plena maduresa (Bagunyà, Pijuan, Solà, Besora...) i que troben una rèplica atenta als seus esforços.

Un incís: en una segona edició recomanaria als editors incloure un índex d’autors; tal com estan disposades les taules, és impossible fer-se una idea de quins llibres es ressenyen fins a arribar a la nota a peu de pàgina de cada text. I Jardins secrets convida a la lectura a salts, per interessos, deixant-se arrossegar per la curiositat. Un problema de circulació menor, però empipador.

Abans he fet servir la paraula rèplica amb tota deliberació. El que més interessa a un escriptor que cerca una poètica nova per aferrar el món que l’envolta (molt més que la bajanada de les vendes, la caratollada dels premis i la beneiteria de les promocions) és trobar lectors que repliquin en públic els seus llibres, després d’endreçar la seva lectura privada. Si jo escrivís ficció en català (cosa que podria estar passant ara mateix), la intel·ligència amb la qual voldria mesurar els meus llibres seria la de Ponç Puigdevall.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS