Haibuns d’un urbanita

El haibun és una composició poètica japonesa consistent en un text breu en prosa seguit d’un haiku. Matsuo Basho la va consolidar a finals del segle XVII, especialment amb un llibre que ha estat traduït al català: L’estret camí de l’interior (2012, Edicions de 1984). En el haibun, la prosa poden ser notes de viatge, impressions d’un paisatge, retrats o anècdotes, i el haiku n’és un resum, la culminació, l’essència o la idea central. Ha tingut una certa fortuna a Occident, on alguns poetes han sabut fer-se la seva, salvant l’abisme entre dos mons culturals tan distints. Val la pena esmentar A Wave (1984), de John Ashbery, i entre nosaltres, Escarabeu (2011), de Francesc Prat.

Si en segles reculats els elements de la natura eren habituals en la poesia, en l’època contemporània han anat perdent protagonisme, desplaçats pels llocs, els artificis i la gent de la ciutat. Si Matsuo Basho era un pelegrí que feia llargues jornades per boscos i muntanyes i s’allotjava en petits vilatges, el personatge que parla a Un grapat de pedres d’aigua —premi Jocs Florals de Barcelona 2021—, de Manel Ollé (Barcelona, 1962), és un urbanita que es mou per carrers, avingudes i autopistes. Hi ha una gran quantitat de topònims, la major part del nomenclàtor de la capital, que accentuen la immediatesa d’uns relats que sovint contenen una càrrega fantàstica o onírica que sorgeix enmig de la vida quotidiana.

El llibre comença a l’alba, quan “el món vol imaginar-se a través teu i t’hi resisteixes, empès per la inèrcia”, i acaba quan “baixes les escales i seus a una terrassa de la plaça Masadas, amb un got i un llibre al davant, disposat a deixar que comenci a caure la nit”. És com si tot hagués passat en un dia, i cada un dels 66 textos del conjunt conté l’embrió d’un relat extens que estem convidats a imaginar.

S’hi combinen diferents plans: el realista, de l’home que es desperta, s’alça i surt per anar a treballar; el naturalista, en la descripció del trànsit i el paisatge urbà; l’introspectiu, amb evocacions d’altres llocs i altres moments que interfereixen, o complementen, la línia principal. Alguns passatges semblen escrits en moments de confinament: “Diuen que el setge encara s’allargarà mesos. Tothom dissimula. Ningú en parla”. Hi ha un setge, i un enemic inconegut, invisible, a punt d’atacar; la ciutat està immersa en una atmosfera opressiva; el tancament i la incomunicació trastornen les relacions.

Amb prou feines algun record matisa l’estranyesa, com quan “el centre de l’univers no era cap estació de tren sinó el fons d’un bar de la Verneda”. Comparats amb la intensitat de la prosa, els haikus amb què finalitza cada capítol resulten més aviat insuficients per complir la missió de segellar-ne la idea essencial. No és que manquin de valor poètic, és que si no hi fossin no els trobaríem a faltar.

Ollé, professor d’història i cultura xinesa, ha reeixit a bastir una forma, inspirada en el haibun japonès, i sobretot un estil. Un estil treballat, carregat d’imatges, al servei d’una ficció inquietant sobre la vida actual a la gran ciutat. Al final ens adverteix que “s’hi reprenen imatges, paraules, motius o girs” de 21 autors tan distants com He Zhizhang, Vicenç García, Robert Graves o Pere Gimferrer; però, a diferència del que feia a Bratislava o Bucarest (2014, Edicions 62), no en concreta la font, amb què hi ha l’al·licient afegit, més intel·lectual que estrictament poètic, de descobrir-les o suposar-les.