Els fills de Glasgow en saben, de ‘noir’

És conegut el fet que els editors de Robert Louis Stevenson van demanar-li que canviés Edimburg per Londres com a escenari de L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde de cara a augmentar les possibilitats comercials del llibre. El resultat va ser un despropòsit: qualsevol lector amb sentit comú reconeixia en el laberint de carrerons empedrats i monuments el dibuix urbanístic de la capital escocesa.

Prop d’un segle i mig després del gran clàssic sobre la nostra naturalesa escindida entre la llum i la foscor, Escòcia té ja a l’esquena una tradició tan forta com a geografia literària on desplegar les nostres pulsions més bàrbares i pertorbadores, que, d'entrada, ja suposa un reclam quan una novel·la negra arriba facturada des del seu territori. I ningú va fer tant per situar el batejat com a tartan noir en l’òrbita de l’excel·lència i l’expansió internacional com el difunt William McIlvanney. Si bé entre els seus deixebles ningú ha tingut el ressò d’Ian Rankin, creador de l’inspector edimburguès John Rebus, la seva visió de Glasgow com un bulliciós rusc criminal va convertir la ciutat portuària en inspiració per a un ampli grapat de col·legues, destacant noms com els de Denise Mina, Louise Welsh, Peter May o Alan Parks.

Capricis de la genètica, el radi d’influència de McIlvanney s’ha estès fins a la pròpia sang. El seu fill Liam (Ayrshire), crític literari i professor universitari, signa El Quàquer, una tercera novel·la tan bona que el pare podria estar-ne orgullós.

El primer que singularitza l’obra és el lloc des d’on investiga el protagonista, l’inspector McCormack, arribat a una comissaria de Glasgow des de les Terres Altes amb la missió d’elaborar un informe crític sobre els seus nous companys, incapaços de capturar l’assassí de dones que dona nom a la història, fruit d’una cadena d’incompetències que aboquen a un tancament prematur del cas. Un foraster procedent d’ambients rurals llançat a la jungla de l’asfalt i a un ambient hostil. A això se suma un element íntim que redobla la seva vulnerabilitat: una homosexualitat portada en secret que el duu a tenir trobades sexuals clandestines, el descobriment de les quals provocaria el més implacable ostracisme.

Amb tot en contra, McCormack passarà de ser el cridat a posar fi al cas des dels despatxos a obsessionar-se a trobar el culpable trepitjant els carrers. McIlvaney parteix d’una premissa argumental clàssica en el gènere, com és la del criminal que sembla castigar dones de moral laxa a les quals mata amb paràmetres ritualístics, però sempre troba un enfocament particular, com ara connectar-la amb un robatori o la cerca d’un mafiós, a la vegada que introdueix pistes falses i girs per mantenir l’interès a ple rendiment.

Ambientada a finals dels seixanta, amb tot l’encant vintage que això suposa —res de tecnologia, procediments de la vella escola (de la intuïció a les rodes de reconeixement), comissaries tan plenes de fum i d’alcohol com les redaccions dels diaris…—, El Quàquer s’incorpora amb tots els honors al millor corrent del Glasgow noir, tot servint-se dels edificis a punt d’enderrocament (i per tant a la desesperació entre els més desfavorits de la població per aconseguir nous allotjaments dignes) com a potentíssim símbol de decadència. Ja només falten decisions de risc ben resoltes, com donar veu post mortem a les víctimes, perquè l’anunci d’una seqüela, The Heretic, mereixi despertar una gran expectació.