André Ricard, l’espectacle de la sensatesa

La 2 va dedicar la nit del diumenge un documental d’una hora al dissenyador André Ricard (Barcelona, 1929). Va ser un recorregut diàfan pels conceptes que hi ha darrere la seva obra, sobre la seva poètica. I per algun retall biogràfic com la seva tornada de Londres a “un país tancat on no hi passava res” o el congrés internacional de disseny que la gent del FAD va organitzar a Eivissa l’any 1971. Va voler ser extremadament lliure i participatiu, però els grans mestres del disseny internacional i les seves acompanyants, amb talons d’agulla, “van pensar que era un despropòsit”.

Òbviament, a aquestes alçades ningú pot pensar-se que aquest viatge et portarà a descobertes, a aproximacions inèdites. El principi que regeix, per exemple, la seva creació d’un interruptor -un estri que es toca però no es mira, on va procurar donar sensualitat al gest- l’ha explicat infinitat de vegades. Una, fa relativament poc, a un altre programa de TVE (Helvètica). Però l’espectacle de la sensatesa és tan infreqüent que resulta reconfortant passar-hi una bona estona. El documental, amb un ritme prudent i una tria d’intervencions encertada, està dirigit per Poldo Pomés i el guió és del periodista Xavier Mas de Xaxàs.

Ricard sempre ha defensat la bellesa de la utilitat i aquest principi el reitera al documental tant ell com col·legues o clients seus. Quan exposa el perquè d’una determinada fórmula fa la sensació que no n’hi pot haver cap d’altra. Més d’un entrevistat recorda que Ricard no dona al client un repertori de propostes. Dona una solució, la solució, que es pot acceptar o rebutjar, “però no es pot introduir una variable en la seva equació” (Josep Miquel Abad, que li va encarregar la torxa pels Jocs de Barcelona).

De la mateixa manera que hi ha dissenys perennes, com el botó o la pinta, que ho són perquè la perfecció és inoxidable, Ricard retreu a l’electrònica moderna dissenys mal resolts com l’iPad -perquè rellisca de tan prim i és incòmode per escriure-, mostrant-se saludablement irreverent amb la santificada Apple. Ricard és autor de conegudíssims flascons de Puig, d’un cendrer on la troballa resideix en la fondària perquè la cendra no s’escampi o del llum Tatu Pie, perdurable idea dels anys 70 i que ara ha reeditat Santa&Cole. També hi ha el cas del recipient perquè olives i pinyols no es barregin on tan important és el concepte com les circumstàncies de producció, a la Fundació Autisme Mas Casadevall, amb la qual Ricard col·labora de forma altruista. Al programa hi ha també moments particularment simpàtics quan es parla d’objectes amb menys pedigrí com la pinça que va inventar perquè un producte contra les arnes no es despengés de l’armari o la curvatura que va idear per a l’ampolla de Rania per donar seguretat al gest d’agafar-la de la nevera. Són casos que Ricard explica planerament: “el client et ve amb un problema i el que demana és una solució. Els dissenyadors som com ambaixadors del futur usuari”. Critica el disseny pensat per épater que, passats quatre dies, ningú no recorda. “Un producte ha de durar i els encerts, duren. No uses allò que únicament és bonic. Fas servir el que és útil. Bonica és una flor, bonic és un paisatge... però no una eina”. El programa acaba recordant una frase d’aquest treballador infatigable que estima tant el seu ofici: “no té nostàlgia del passat, sinó pel futur que no viurà”.

El documental es titula André Ricard, el diseño invisible, un títol que justifica molt bé, i es va emetre dins del programa Imprescindibles. Exactament.