L’encant de les sèries amb episodis breus

De les darreres sèries protagonitzades per dones que he vist hi ha dos títols particularment convincents i diferents. Podría destruirte (I may destroy you. HBO) i Perni (Filmin). La primera, de l’any 2020, no és cap descobriment. Aquesta producció de la BBC i HBO ha estat superpremiada aquest any i molt merescut el reconeixement a Michaela Coel, que l’ha escrita, creada, protagonitzada, codirigida i produïda. Una noia drogada i violada, que no recorda l’episodi, investiga per recuperar la memòria del què li van fer i qui li va fer. El personatge, una escriptora, està en plena crisi creativa i la seva indagació la penalitza socialment. El personatge domina absolutament aquest relat de descoberta, també de si mateixa, i hi ha una contemplació capil·lar de les conductes patriarcals. Esplèndida, li sobren les llargues i reiterades seqüències de discoteca.

Perni et captiva per la seva senzillesa. Aquí també, la creadora d’aquesta sèrie noruega, Henriette Steenstrup, n’és la principal intèrpret. Una dona madura, assistenta social, que ha d’aplicar la suposada enginyeria de resoldre conflictes que li dona el seu ofici per endreçar una bona colla de problemes domèstics. Des de com tractar els fills, amb rigor però sense cometre injustícies o deixar-se menjar per la malfiança, fins acceptar-se, amb moltes dificultats, com una dona que pot resultar atractiva per a un col·lega més jove. Un guió sense espetecs, diríem que com la vida mateixa si això fos alguna vegada veritat. Hi ha conflicte, tendresa, errors i, fins i tot, humor. I novament, el subjecte principal de la història i l’artífex del relat és l’actriu protagonista i creadora.

Les dues són sèries que resolen els capítols en mitja hora. Comença a ser una bona estratègia per atrapar l’espectador. En la fase de tast no resulta una penalitat invertir mitja hora més per fer-te una idea del tarannà del producte i comprovar si es renova la satisfacció inicial o per donar-li una nova oportunitat. La desbordant oferta de les plataformes, l’inevitable existència d’un conegut que ha vist la sèrie que s’ha de veure... i tu no ho has fet, una literatura crítica que massa sovint presenta com imprescindibles títols que no ho són, etcètera, poden provocar una ànsia preocupant i, en aquestes circumstàncies, perdre una hora o dues per arribar a la conclusió que no calia perdre-les pot enfonsar l’espectador sèrie-addicte en la tristesa. Un ganxo, el de la brevetat, que no ha de rutllar per força. Un cas, l’espanyola El tiempo que te doy (Netflix), descripció d’una ruptura en capítols d’onze minuts on en cada episodi el relat del passat va perdent 60 segons del minutatge, empetitint-se en front del present. Els seus creadors (Inés Pintor Sierra, Pablo Santidrián, Nadia de Santiago) potser s’han refiat massa de l’original arquitectura de la narració, del joc que proposa, i han descuidat la densitat de la història.

Per mi, un bon criteri, intransferible, sobre el poc interès de les sèries és quan les abandono. Això he fet, per exemple, amb La asistenta (Maid, 2021, Netflix) fatigat, molt en particular, per l’histrionisme de la mare de la protagonista Andie MacDowell, mare real de l’actriu cap de cartell. Tot, menys ella, és molt polit, sense relliscades en el capítol de la correcció política (denúncia del maltractament psicològic per part del cònjuge, la batalla legal per exercir la maternitat...), una pulcritud narrativa on es veuen massa els exercicis de cal·ligrafia per fer bona lletra. La crítica, amb alguna excepció, l’ha aplaudida llargament.