Aparença i to d’uns jocs florals de poble

Enric Casasses (Barcelona, 1951) ha reunit a Soliloquis de nyigui-nyogui una part considerable de la seva obra poètica: setze composicions llargues, narratives, enrevessades, i amarades sempre de sentit de l’humor verbal així com de sentit de l’humor a seques. La majoria són dels anys vuitanta; n’hi ha de cèlebres com La cosa aquella i Plaça Raspall, i dues d’inèdites, Novel·la de referències i A pes de braços; la reedició conté algun afegit, però “no gaires retocs”.

Més que soliloquis escauria dir-ne monòlegs, vista la freqüència i la destresa amb què l’autor recita els seus versos davant el públic. En una visió global, el primer que destaca és el virtuosisme mètric que Casasses desplega i la inspiració que troba en un gènere que es remunta a l’edat mitjana, el dels relats en vers. Fa servir els tetrasíl·labs apariats, a la manera de Jacme Roig, que semblen ser el pal de paller del conjunt. Doblant la mesura, tenim els octosíl·labs apariats, i entremig hi ha peces de versos de cinc, de sis i de set síl·labes, però sense rima.

Partint-lo per la meitat, hi ha tirallongues de bisíl·labs, si és que això encara és un vers: llavors la rima és de mal fer, i les paraules llargues cal tallar-les. En dos casos fa trampa i dona aparença de vers al que no és més que prosa mal retallada. El seu treball és més efectiu quan decideix sotmetre’s a una estrofa, com en el paradoxalment titulat Poema en prosa (dos versos de vuit apariats, més un de quatre, que rima amb els següents dos de vuit, i així anar fent), o a Som a l’era (estrofes de quatre versos en què només rimen el segon i el tercer). Es veu de seguida que, com més constriccions assumeix el poeta, si bé és més alt el risc, més satisfactori és el resultat.

“Amb motllos d’ahir faig poemes d’avui”, afirma a la nota de presentació. La diferència és que les formes d’antany eren indestriables de convencions literàries que el públic coneixia, mentre que en el nostre temps avancem a les palpentes. Ahir l’oient sabia en quins termes i amb quina música el trobador cantaria les bondats de l’estimada o els fets d’armes d’un heroi; avui, de l’únic que estem segurs és que això no passarà.

Casasses focalitza l’atenció en un ampli ventall d’interessos, que van des de fets banals o acudits improvisats que li passen pel cap a algú penjat al “taulell demòtic del bar”, com a Plaça Raspall, fins a una certa exploració dels perquès físics i metafísics, com a Univers endins. L’única constant són la ironia i el distanciament. Tot gira entorn de la convicció que, per més voltes que hi donem, no arribarem a cap conclusió segura; però tant se val perquè, al capdavall i malgrat tot: “Un gest / inútil / et salva / la vida”.

Un aspecte que se sol destacar de la seva obra, l’ús de dialectalismes i vulgarismes, és útil sobretot per exhibir espontaneïtat en l’execució oral del poema; però no és determinant, no dona lloc a un idiolecte poètic alternatiu, com va fer J.V. Foix en el seu projecte de relligar la llengua contemporània a la medieval.

Potser per l’esperit contracultural dels seus inicis, que tendeix a la dispersió i a la facècia, o perquè en el rerefons hi ha un plantejament semblant al de Joan Brossa, en què la gratuïtat és un valor i a bon fi tot li és profit, els poemes de Casasses acaben adoptant l’aparença i el to d’uns jocs florals de poble, i això, més que facilitar, dificulta la formulació de la seva visió del món, que segurament és més sòlida i ambiciosa del que “els motllos d’ahir” li permeten expressar avui.