‘Germans’: TV-3 també importa de Turquia

Mitjançant la federació que les agrupa, la FORTA, TV-3 ha adquirit els drets d’emissió d’una sèrie turca, Germans. Canal Sur, d’Andalusia, i el canal gallec ja s’han anticipat a l’emissora catalana. La televisió gallega la va retirar del prime time. A TV-3 l’estrena dominical d’un doble capítol no li va anar gens bé. Un 8% de quota (109.000 espectadors). Sembla que, ara per ara, la mantindrà els diumenges amb una doble ració que no arriba a la llargària original dels capítols, dues hores, ni al trossejament que n’ha fet la FORTA per oferir els tradicionals episodis de 45 minuts.

És un fulletó tronat. Quasi tot ho amaneix una música ensucrada. Determinats personatges, com el metge, són addictes a la prosopopeia. La sèrie no ens estalvia moments intensos amb grans frases. I per amagar un mal maquillatge que no ha sabut fer envellir trenta anys la mare protagonista —a qui enfarinen el cap i li pengen quatre arrugues—, li fan dir a un altre personatge que per a ella “no passa el temps”. A favor, com un ham ja conegut, és que les peripècies són domèstiques, un punt extremes, però recognoscibles, tot i que formen part d’unes vides narrades amb grandiloqüència. És tafanejar.

L’emissió de Germans solament podria justificar-se amb l’obtenció d’una considerable audiència, si és que una televisió pública ha de guanyar audiència d’aquesta manera. Crec que no, i qui n’hi demani... s’equivoca. Que la FORTA pensés a contractar una sèrie turca solament s’explica pel sorprenent èxit que des de Fatmagül (2018) han tingut i continuen tenint produccions d’aquest país que han arribat als canals principals de les grans corporacions televisives, amb una gran beneficiària: Antena 3. Quan Tele5 ha pujat, més tardanament, a aquest carro, els números no li han estat tan favorables. Encara més tard hi arriba TV-3. Un viatge que no li calia. Desconec el preu de la compra. Vull creure que és una operació a la baixa, barateta, perquè és imperdonable que, en un país amb la indústria audiovisual empobrida, la televisió pública malgasti diners adquirint productes que no es mereixen cap dispendi. I programar Germans ho és. Si es tractés d’un producte amb més ambició... ningú es queixaria.

El principal problema de Germans no és l’argument, molt vist, d’unes vides paral·leles i les seves interseccions. És la seva estètica rància, la seva voluntat d’emular les fórmules narratives occidentals. De fet, està inspirada en la sèrie nord-americana This is us, però amb un topall evidentíssim: la censura d’imatges i conductes dels personatges. Volen i dolen. És molt empipador. Un exemple mínim: una noia està acomplexada perquè és grassoneta. És al bany de casa seva i, angoixada, es pesa a la bàscula, nua. El realitzador fa filigranes per ensenyar que el personatge no porta roba, però sense satisfer una hipotètica pulsió escòpica de l’espectador. No pot mostrar pràcticament res: els peus com a metonímia agosarada de la nuesa del personatge.

Un altre aspecte és el masclisme que impregna les escenes. Com ha escrit la crítica Mònica Planas: “Aquestes ficcions turques transmeten uns valors socials, conductuals i de gènere tòxics, incompatibles amb el deure de la funció pública”.

Planas, per cert, acaba de publicar un llibre dels pocs que s’editen sobre televisió i que no és un monogràfic sobre sèries. Es diu El petó del Capità Kirk (Univers) i són uns vuitanta episodis de la història, bàsicament, de la televisió del món anglosaxó. Breus, ben triats, alliçonadors.