Hofmannsthal aborda el desig desconeixent la sexualitat femenina

Andreas, d’Hugo von Hofmannsthal (Viena 1874 - Rodaum 1929), és una novel·la incompleta. El relat arrenca dues vegades, i pot resumir-se així: en el primer intent acompanyem un jove de 22 anys, noble d’estar per casa i encara verge, a la seva arribada a Venècia; acaba de perdre la meitat dels seus diners, i de seguida és engolit per la ciutat laberint que tant ha fascinat els escriptors amb ganes d’extraviar els seus personatges. En el segon intent, un llarg flash-back ens explica com va perdre els diners (enredat per un bandit que es fa passar per criat i juga amb la seva vanitat) i com s’enamora de la filla d’un noble, una noia a mig camí entre un vampir i una santa.

El lector reconeixerà de seguida l’ambient de la literatura vienesa aliena als assoliments de l’avantguarda (la de Robert Musil, Hermann Broch i Elias Canetti, entre d’altres), autors on el pes de la repressió sexual i el sotmetiment a l’autoritat paterna provoca una representació tèrbola i innocent dels desitjos i la sexualitat. Hofmannsthal, com Arhtur Schnitzler o Stefan Zweig, remou la xerrameca onírica en la qual tractava de posar ordre Sigmund Freud, i aborda la seva obsessió pel sexe i el desig des d’un angle insòlit: un desconeixement desconcertant del desig i de la sexualitat femenina.

Aquest desajustament provoca els marcats salts de to en la prosa de Hofmannsthal, que passa d’una idealització mística dels seus enamoraments sobtats a escenes de sadisme fred, com la criada nua i emmordassa enmig d’un incendi o la donzella sortejada en una loteria entre aristòcrates madurs. No faltaran lectors que gaudeixin amb aquests contrastos atmosfèrics.

Potser el més interessant aquí sigui dilucidar quina classe de novel·la inconclusa és Andreas, per després especular sobre els motius pels quals Hofmannsthal no va saber rematar-la. Al cap i a la fi, no és el mateix una novel·la de la qual ens falten episodis (El procés), una novel·la de la qual ens falta la conclusió (El castell), o que manquin alguns episodis després d’un recorregut llarg (com succeeix en el cicle de Proust), que no una novel·la en què la narració s’interrompi poc després de començada, com sembla ser el cas d’Andreas si atenem el pla de l’obra de Hofmannsthal que la curosa edició de Quid Pro Quo inclou. El total del llibre escrit no arriba a un quart del projecte.

Sabem els motius pels quals algunes obres van quedar inconcluses: la salut en el cas de Kafka, la mort sobtada de Flaubert en el cas de Bouvard i Pécuchet, la incapacitat de Musil de mantenir sota control les creixents reflexions que desborden la narració de L’home sense qualitats. Què va interrompre l’escriptura d’Andreas? Sabem que Hofmannsthal mantenia serioses prevencions sobre el llenguatge que van fer vacil·lar el seu projecte literari. I, no obstant això, llegint el prolix “pla general (aproximat)” i contrastant-lo amb el lentíssim desenvolupament de la prosa, sospito que va defallir per un problema d’imaginació.

Hofmannsthal pensa la seva novel·la “des de l’exterior”, estudia els personatges i les seves accions com si fos conscient que els desconeix, incapaç de posar-se en el seu lloc per fer-los créixer des de dins. Les limitacions de Hofmannsthal per representar el desig d’una dona jove es desborden en altres regions de la novel·la. Potser és un signe d’honestedat haver aturat l’escriptura; quan es tracta de novel·la, els problemes concrets amb la imaginació són molt més decisius que les dificultats generals del llenguatge.