La mordacitat de ‘The Good Fight’

Des dels temps de The Good Wife (2009-2016) que la creació de Robert i Michelle King és una de les meves sèries de capçalera. Ara, The Good Fight estrena la cinquena temporada i el despatx d’advocats Reddick, Boseman & Lockhart torna a l’activitat habitual, encara que canvis societaris a la cúpula del bufet obligarà a modificar-ne el nom. La quarta temporada va acabar sobtadament per culpa de la pandèmia, amb més d’una història penjada o poc encaminada.

El primer capítol de la cinquena és un exercici, un joc, dels que agraden als King. Es titula Anteriorment i dedica 48 minuts a fer el que les sèries acostumen a resoldre en una desena de segons al començament de cada capítol; un resum del que s’ha vist per refrescar la memòria de l’espectador i situar-lo. Però, a més, aquest Anteriorment no és una selecció d’episodis viscuts, ja vistos per l’espectador. Explica, i en alguns casos acaba, històries que la interrupció de la quarta temporada no va permetre narrar. Cobreix els mesos més durs de la pandèmia. Un capítol excepcional on la careta de presentació no es passa fins al final, perquè, òbviament tot el que s’ha explicat és el pròleg del que ha d’arribar. Per arrodonir-ho, aquesta careta, que ens tenia acostumats a veure rebentar imatges d’objectes i personatges (el plasma de Donald Trump), les elimina i ofereix escenes d’uns animalons mansois. ¿Una proclama que els King renuncien a l’acidesa i mala bava que els caracteritza? De cap de les maneres. És una brometa innocent. La nova careta que veiem al segon episodi torna a trinxar bosses de mà, despatxos i plasmes. Aquesta vegada sense la imatge de Trump —la bèstia negra dels autors, que van clenxinar durament més d’una vegada i de dues—, però amb les de l’assalt al Congrés, la seva pòstuma (esperem-ho) obra política.

A diferència de les clàssiques sèries d’advocats, on a cada capítol es resol un cas (majoritàriament a favor del lletrat protagonista) i no són un assumpte argumental ni les misèries de la Justícia ni les tibantors internes del despatx, a The Good Fight no s’estalvien res de tot això. La sèrie, per exemple, descriu l’existència d’un poder ocult que procura la protecció judicial dels poderosos, i els jutges que no s’hi avenen acaben inhabilitats, fora de la carrera judicial i, fins i tot, implicats en casos penals que els poden portar a la presó.

Així, per la via de l’exemple, proposa reflexions sobre el concepte de Justícia, una justícia, de vegades, inaplicable perquè sigui quin sigui el veredicte farà mal a una persona innocent. En aquest sentit hi ha una crua i emotiva història a la quarta temporada. Dues nadadores es disputen als jutjats la classificació olímpica per a Tòquio. Una d’elles és trans. El cas fa una sèrie de voltes i al final qui és desqualificada és una tercera atleta aliena a la baralla inicial. Atenció a la reflexió final del jutge després d’escoltar informes mèdics abstrusos i l’argumentació de les parts: “Jo que porto toga negra he de decidir a quina noia li trenco el cor. Algú vol aquesta feina? Jo està clar que no. Piper Vega, ets una noia encantadora, vull que siguis feliç, però no trobaràs la felicitat aquí”... i es veu obligat a desqualificar-la.

Per tot això, però amb l’excusa del col·lapse que viu el sistema judicial per la pandèmia, a la cinquena temporada apareix una figura que serà important. Un veí de Chicago, Hal Wackner (Mandy Patinkin), munta un jutjat darrera una copisteria. Els advocats són reticents a acceptar la seva jurisdicció, que no té cap coixí legal, però si els ciutadans que tenen una disputa accepten sotmetre’s i obeir el seu criteri, els advocats no tenen altre remei que admetre aquesta mediació ciutadana. No cal dir que les formalitats en aquest jutjat no tenen res a veure amb les rutines dels tribunals. Serà una nova oportunitat per gaudir de la mordacitat de The Good Fight.