Les víctimes oblidades dels atemptats de Barcelona i Cambrils: “Encara espero una trucada”

Virgínia López ha trepitjat tres vegades la Rambla des dels atemptats del 17-A. “És part de la teràpia”, diu. Camina pel passeig i, quan arriba al mosaic de Joan Miró –el lloc on va parar la furgoneta homicida de Younes Abouyaaqoub– es fa una fotografia mentre tanca el puny com a senyal que està forta, enèrgic: continua viva. La tarda del 17 d'agost de 2017, una amiga escocesa a qui ensenyava les perles de l'arquitectura de Barcelona va entrar en un quiosc de flors. “Em va cridar: Una furgoneta! Em vaig voler girar però no vaig tenir temps de res. La furgoneta va xocar contra el quiosc. Un soroll com una bomba, horrible. Em vaig quedar bloquejada. Després vam sortir corrent”.

La Virgínia, de 45 anys, figura com a víctima número 131 en la sentència de l'Audiència Nacional que ha condemnat els tres processats pels atemptats de Barcelona i Cambrils que van deixar 16 morts i centenars de ferits. Sobre les víctimes, és una resolució sense precedents, coincideixen associacions i advocats que han participat en les grans causes per terrorisme a Espanya. El tribunal afirma que han estat les “grans oblidades” en aquesta història i retreu als investigadors la seva tasca deficient: no van ser sistemàtics, la qual cosa va impedir de conèixer el “veritable nombre” de ferits; no van donar a tots els afectats l'oportunitat de presentar-se en el procediment; no van ser exhaustius amb els informes forenses sobre les lesions.

D'aquest oblit col·lectiu –reforçat pel fet que moltes víctimes del 17-A van ser turistes estrangers– se sent part la Virgínia. “Ho han fet fatal. Hem viscut un atemptat, hi ha d'haver reparació i reconeixement”, sosté amb la veu entretallada: cada nou capítol del 17-A (ara, la sentència) la fa volar mentalment a aquella assolellada tarda d'estiu de fa quatre anys.

La Virgínia va ser atesa a l'ambulatori. Les seves ferides físiques no van ser greus: “Contusió a la cara anterior del genoll dret amb eritema, erosió i edema”, recull la sentència. Va marxar a treballar una temporada a Escòcia. Allà, coincidint amb el primer aniversari de l'atemptat gihadista més gran a Espanya després de l'11-M, va llegir sobre l'abandonament d'altres persones en la seva situació. Així va conèixer la Unitat d'Atenció i Valoració a Afectats pel Terrorisme (UAVAT), dirigida per Robert Manrique, un supervivent de l'atemptat d'Hipercor.

El despatx de Manrique és un petit museu: conserva les cintes de casset amb l'enregistrament del judici per la matança d'ETA als grans magatzems d'Hipercor el 1987. També sembla la sala d'un estrateg militar: al costat de la paret hi ha un mapa amb xinxetes de colors que situen i identifiquen les víctimes del 17-A. “El treball de l'administració era buscar-les, però hem hagut de fer-ho nosaltres”, afirma. L'oficina per atendre afectats de la Rambla, denuncia, a penes va estar oberta unes setmanes.

A la Virgínia, com a tants d'altres, se li va passar el termini d'un any que concedeix el Ministeri de l'Interior per reclamar la condició de víctima del terrorisme. “Les víctimes no tenim per què saber els terminis i ningú ens n’informa. Estem a casa amb la por, desconcertats”, explica. La sentència ha revertit en part aquesta situació. Amb ella, pot exigir la indemnització que li correspon i els drets que comporta la condició de víctima.

Iolanda Ortiz, de 47 anys, viu a quatre quilòmetres de Ripoll, on es va forjar la cèl·lula gihadista. Però la tarda del 17 d'agost era a la Rambla amb la seva família. “La furgoneta ens va passar a un metre. Si no hagués estirat de la samarreta al meu fill, se l’hauria endut per davant”. Al contrari que la Virgínia, només es va atrevir a tornar a la Rambla l'any passat, acompanyada de la psicòloga de l'UAVAT. “Ens va suggerir anar a dinar al mercat de la Boqueria per crear records nous d'aquest lloc.” La Iolanda i la seva família van arribar a passar per l'hospital de campanya muntat a la plaça de Catalunya, però ni això els va servir per obtenir el reconeixement d'Interior. Però el pitjor per a la Iolanda, víctima 108 de la sentència, és la falta de suport. “Hem patit molt. I hem trobat a faltar una trucada. Les víctimes hem estat completament abandonades, oblidades”.

L'Audiència Nacional afirma que ha intentat “pal·liar” aquesta anomalia amb una sentència que amplia a més de 300 el nombre de ferits als diferents escenaris dels atacs (la Rambla, el passeig marítim de Cambrils, la urbanització d'Alcanar), inclosos els que han patit mal psicològic. Els magistrats afegeixen que, tot i que no han pogut condemnar els autors materials (morts) pels homicidis, les víctimes tenen “dret a conèixer la veritat” i que es reconegui el “dolor i el sofriment, gairebé sempre irreparable”, que se'ls ha infligit. Per això al judici es va examinar tot, no només les conductes dels tres processats: Mohamed Houli (condemnat a 53 anys i mig de presó), Driss Oukabir (46) i Said Ben Iazza (8).

La Fiscalia es defensa

La Fiscalia no va assumir com a pròpies les crítiques inèdites al jutge d'instrucció i als Mossos per la seva escassa perícia amb les víctimes. En roda de premsa, el fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Jesús Alonso, va afirmar ahir que la sentència dona a les víctimes “el lloc d'honor que mereixen” i marca un “precedent” perquè se'ls reconegui en casos que no es pot jutjar els autors materials. La fiscal que va liderar tota la investigació, Ana Noé, sí que es va sentir una mica més al·ludida, però va defensar que les víctimes van ser presents “des del minut u” del procediment i que es van fer gestions per demanar informació als hospitals. Noé va admetre que va ser complicat oferir-los accions perquè moltes vivien a l'estranger.

“No hi ha precedents d'una clatellada similar a un instructor pel tracte a les víctimes. Fa molt que ho denunciem i per primera vegada s'ha posat de manifest en una sentència”, opina Antonio García, advocat de l'Associació 11-M, que ha participat en el judici del 17-A. García explica que també la Fiscalia i el Ministeri de l'Interior tenen “enormes responsabilitats” en aquest oblit. En línia amb el tribunal, opina que la peça de la investigació dedicada a les víctimes (la número 5) va ser “un despropòsit” i “una mera acumulació d'informes sense classificar, sense un mínim rigor”. Al contrari, diu, del que va passar amb l'11-M.

L'advocat creu que és una bona sentència perquè obre la via perquè cap víctima en quedi exclosa. La Virgínia admet que és un pas endavant, però no acaba d'estar satisfeta. “Als tres processats els considero tan culpables de les morts com al que conduïa la furgoneta”, diu. A la Iolanda li importa menys la pena penitenciària dels gihadistes que el benestar del seu fill, Iván, que ara té 14 anys i pateix encara les seqüeles d'aquell dia. “De vegades, les coses són més senzilles. Es tracta d'agafar el telèfon i preguntar: ‘Com està el nen?’ Encara espero una trucada”.